Doce Notas - docenotas.com - m�sica y danza

L’expressió ‘para todos los públicos’ va néixer amb vocació d’eufemisme. Catalogar un film de para todos los públicos‘ era poc més que admetre la seva nyonyeria, el seu tarannà edulcorat. Molts lletraferits i cinèfils se’n feren enfora, per tal de no veure compromès el seu estatus intel·lectual.

Aleshores estàvem una mica més homogeneïtzats: teníem menys referents i tres canals de televisió que tots miràvem a la mateixa hora, en família, sopant, si fa no fa poc abans del Telenotícies Vespre. El sentit comú primava més que la correcció política. L’esquerra i la dreta – ja que parlam d’eufemismes – encara tenien certa raó de ser aleshores. Més endavant uns s’apropiaran el postureig, els altres la correcció política. Make up polític, ostentós i epidèrmic en ambdós casos, com correspon al maquillatge. Amb el temps, aquests últims volgueren regular fins a la minúcia més insignificant, no tan sols de la vida pública, bravejant de vocació igualitària. El sentit comú, amb totes les seves imperfeccions, donà pas a la fal·lera normativitzadora. La macroregulació. Si fa no fa això és el que en pensa el filòsof eslovè Slavoj Žižek, pensament que jo també comparteixo.

Amb de la caiguda del mur, l’esquerra quedà orfe de conreus fèrtils i bla, bla, bla. Aleshores començà a normativitzar i encunyar minories. La dèria burocratitzadora arriba als nostres dies amb una retòrica ben retorçuda. Les minories proliferaren com a bolets. Fins al punt que ser un home gris, un home estàndard, un home kafkià, en el sentit més literal i fosc del terme, ens pot acabar condemnant a la inexistència pròpia. Kafka sabia el que es feia quan va escriure El Castell, La Transformació o El Procés. Aquest big brother, aquest gran ull vigilant, que tot ho vol copsar, pateix de cataractes, patologia gens inhabitual en l’administració inflacionada. En els estadis més avançats aquesta atròfia visual, tendeix a convertir moltes decisions personals i privades, en decisions reglades.

Txernòbilitis

A l’IES Mossèn Alcover de Manacor hi ha un grafiti que no puc estar de mirar-me cada dia que pujo a la sala de professors. Representa una espècie d’Homer Simpson, un couch potato (una figura també molt instaurada dels vuitanta) enclotat a la butaca. A la pantalla panxuda es veu un paratge paradisíac: gratacels luxosos, palmeres, sol. A l’exterior de casa seva, és a dir, al món real, un paratge txernobilià, degradat i apocalíptic.

La dèria distòpica, gràcies al COVID, ha botat de Netflix (àmbit més proper a la ficció) als informatius (suposat testimoni de la realitat). Ficció i realitat són doncs avui la mateixa sémola, si menys no a nivell mediàtic. D’ençà que als partits de futbol hi ha públic d’enganyifa, hem costa diferenciar entre un partit retransmès i una partida de la play. La consigna a seguir es basa en la barreja: pixelar la realitat, vivificar la pixelitat.

Abans, als 80, teníem neveta al canal UHF quan perdíem el senyal. Pixels gruixats. Ara tenim barreja de tot, molta correcció verbal, i cada dia manco sentit comú, per no parlar de la nul·la profunditat a l’hora d’enraonar. De fet, pens que el que ha passat amb aquesta darrera crisi s’acosta a la imatge invertida del grafiti del Mossèn Alcover. Vull dir, el teleespectador no fa més que veure alarmisme, catastrofisme i exhibicionisme txernobilesc a la pantalla, mentre a fora de casa seva fa un dia ben solejat i la natura segueix el seu curs. Pens sincerament que es fa un ús abusiu de l’hipèrbole, del cataclisme sanitari i del circ pandèmic. No seguiré per aquest camí perquè tenc totes les de perdre, mentre l’status quo méd(iàt)ic global segueixi abonat a l’apocaliptisme quotidià. Dos termes, vagi per dit, ben antònims: apocalipsi i quotidianitat.

Abans hi havia continguts televisius per a tots, ara el primer que hom troba quan entra a Netflix és el seu perfil personalitzat. Una vegada entram al nostre perfil els algoritmes ja fan la resta. Sembla mentida que en un món on cada un de nosaltres (des del programador més poderós al cibernauta més modest) és una cobaia monitoritzada, encara ens torturem amb els papismes de la correcció política. A vegades a un li entren ganes de flastomar en veu alta, de vatuar sense miraments. Contar un acudit de negres, de gitanos, progres, pijos, capellans, catalans, forasters o mallorquins (que té més?). Contarlo sense embuts i remordiments, sense demanar disculpes a ningú, ni haver de fer examen de consciència tot seguit. La correcció política fa anys que apunta tics inquisitorials. Curiosament alguns dels seus més fermes defensors són anticlericals de pro.

El determinisme tecnològic té aquestes coses: l’anticlericalisme, l’antifeixisme, l’antiracisme pot esdevenir el dia menys pensat una religió, una dictadura, una nova sociofòbia, una com qualsevol altra. Si no ho és ja. La tradicional dualitat ideològica esquerra –dreta sembla desfasada, pobre, anacrònica, irreal. Una quimera a la qual s’aferren, desesperats, els tertulians radiofònics prejubilars.

Quina caparrudesa en seguir emprant instrumental lèxic de temps llunyans. Després de tantes dècades de dialèctica, dreta i esquerra han erosionat tota la seva càrrega semàntica. Malgrat tot ens encaparrotam a fer-los servir. Com un llapiç de grafit, el mot s’escurça i s’escurça. Qualque dia, abans de la seva absoluta desintegració, l’extraviam qui sap on i ja no el tornam a veure mai més. Les paraules també moren abans de la seva defunció oficial. Dreta i esquerra, vet ací, una dualitat buida. Ben allunyada dels seus orígens.

Potser la dualitat que regeix la nostra vida actual, individual i social, sigui una altra: la realitat mediàtica envers la realitat presencial. L’ésser privat i l’ésser administratiu es confonen, allò que Kafka va alertar fa més de 100 anys.

A tot el que ara he exposat caldria afegir-li un xic de post-posturisme, o millor dit post-postureig, per evitar malentesos. Fa un any parlava aquí mateix de la postposteritat, avui volia esmentar el posturisme (postureo, en castellà), que res té a veure amb el turisme, més aviat amb el postureig. Tot i que fer el turista i posturejar tenen cada vegada més semblances, no sols de significant.

Apte, no apte

Abans hi havia pel·lícules per adults i pel·lícules para todos los públicos. D’encà que ens hem tornat amics de la supralegislació, dels nivells d’alarma per colors, dels 155 i dels estats d’alarma, això de para todos los públicos no va amb nosaltres. Ho embolicam en paperam de responsabilitat cívica, sovint més impostada que real. Una nova casta de postureig al cap i a la fi. Els nins, per exemple, tot d’una tenen accés a Netflix, a internet; simultàniament alguns països restringeixen els continguts cinematogràfics en cinc franges d’edat (7, 10, 13, 17 i 18 anys).

No em direu que no hi ha una mica d’hipocresia en tanta pretesa autoresponsabilitat. A Àustria, sense anar més lluny, divideixen en vuit franges diferents les pel·lícules adreçades als menors de 18 anys, segons el segment d’edat!

Hem caigut en la ingenuïtat de pensar que com més normes dictem més bons ciutadans serem i més injustícies i desgràcies evitarem. La burocratització i la correcció política volen barrar qualsevol poder de decisió al sentit comú, retirar-li qualsevol àmbit competencial. El dia que tot sigui autoregulat, ja no necessitarem el sentit comú perquè no sabrem el que és. Retornant a Žižek, els ciutadans, doncs, no són sobirans per prendre decisions, l’estat, l’algoritme o el capital les prendra per ells amb anticipació. Voler copar tots els àmbits de la vida amb decrets, fins a les qüestions més pelegrines, potser evita algunes desgràcies, però alhora ens deshumanitza i segurament no evita mals majors futurs.

Fins al 2020, fins als 90, Morricone i Connery donaren guerra. Els vuitanta foren uns anys ingenus, certament. Nins i pares triaven a mitges la pel·lícula al vídeo club. També hi havia un prestatge de ‘no apta para todos los públicos’, que visionàvem desenfocats d’enfora, però sense dolentia cap ni una, encara. Si els mallorquins haguéssim tengut veu i vot a l’hora de patentar l’eufemisme cinema para todos ens hauríem decantat per ‘flims de mel i sucre’.

D’entre tot aquell arrepleg de saldos Herbie Torero, Astérix i les dotze proves, les de Bud Spencer, de tant en tant fèiem qualque troballa … Gremlins …La història interminable …Cristal oscuro…Com si fos una competició de salt d’alçada, anàvem pujant el llistó al temps que la nostra infància s’arrufava com la roba que ens havíem emprovat de l’any anterior. Indiana Jones… ¡Harry el sucio!

Qualque dia entrava dins el JVC del menjador Cocoon…, i un altre diumenge (no hi havia Plus encara i mon pare no era excesivament futboler) Big….. Cinema Paradiso. Ens acostam als 90. Aquella escena final i aquella música que ja mai podré oblidar, aquell inventari de besades en blanc i negre, aquella antologia de la ingenuïtat. Aquell epilog, no apte, si ens posam una mica numeraris, i aquell cinèfil tot sol tancat a la sala de butaques durant el visionat.

I aquell món que s’esvaeix quan s’encenen els llums. Quina llàstima, hom voldria seguir a les fosques un poquet més. Els ulls plorosos, a més no poder, fent equilibrismes amb les pipelles per no vessar cap llàgrima. Per sort, aprofitam la pròrroga dels crèdits per eixugar el xaragall que encara ens banya les galtes.

Potser no, potser allò que agrada a tothom no necessàriament sigui de qualitat dubtosa. La sombra del viento o Cinema paradiso són lectures per a tots, com els puzzles Educa de 0 a 99 anys. Potser sota aquella genèrica estigmatització del ‘para todos’ s’amaguin, no obstant això, també algunes bondats (en el sentit menys eufemístic del terme), malgrat tenir el beneplàcit de tothom, o precisament just per això.

L’altre dia reposaven a la tele (em demano quanta gent mira cinema a la tele, encara) Els intocables d’Elliot Ness. L’Oscar de Sean Connery i la música d’Ennio Morricone. Dos cognoms imprescindibles del cinema para todos de qualitat. Connery i Morricone, staff recurrent a les caràtules de les videoteques de barri, als efímers blockbusters automàtics, que els succeïren. Ara només falta que un dia d’aquests en Clint o Harrison ens diguin adeu. Quan ells marxin, el cinema para todos los públicos expirarà del tot. Els 007, Harrys, Indianas de la meva infantesa, si avui gosessin sortir de la tomba potser se n’hi tornarien de quatres. Ja no serien els herois d’un temps. Més aviat, els enemics a vèncer.

Deu vulgui que la moratòria actual de públic no tengui conseqüències mortuòries i no suposi la fi d’anar a veure una pel·lícula en públic i amb públic.

Esperem que la fi de para todos los públicos (bell eufemisme dels 80) no vagi a més i no impliqui la literalitat de l’expressió: el fin de todos los públicos. Especialment en un any on la fi de tots els públics és en molts casos gairebé una literalitat que fa escarrufar. No apte per a menors. Ni per adults.

____________________________