Músicos españoles en el mundo

 Guitarras Juan Álvarez

 cursos de verano 2020

 La librería de la música   El Argonauta

 BLOGS DN


Cine para todos los públicos, crònica sentimental d’un eufemisme en desús



comentarios

  1. Benvolgut amic, no escriuré per als lectors del teu blog, sinó dirigint-me a tu, amb la manera de parlar que solem usar.
    El text em resulta opac, o per tal que m’entenguis millor, unübersichtlich en sentit literal, diffizil també, ja que et mous per diferents camins i costa trobar les fites.
    Ara bé, vaja un estímul, sobretot amb perles com “inexistència pròpia”, digne de ser pensada.
    Si l’he entès bé, el tema del cinema resulta ser el leitmotiv per reivindicar, potser, la senzillesa dels anys vuitanta contra una realitat amb tics autoritaris que la gent ni tan sols percep. Abans es va pensar que la diferència es donava entre els propietaris dels mitjans de producció i els treballadors. Ara, aquesta frase, resulta inintel·ligible perquè hi ha tantes “diferències” i tantes “minories” que en podem inventar més si volem, ad nauseam.
    A mi, que som major que tu, gairebé tot el que sigui anterior al 1999 em resulta sovint ofensiu perquè ens hem acostumat massa bé a la vulgaritat. Crec, també, que el que vivim és un increment qualitatiu i quantitatiu d’un procés que ve d’enrere. Aquestes histèries que menciones es repeteixen de manera cíclica, i potser l’apocalipsi és quotidià perquè no el podem veure, i no el podem veure perquè no ens arrriba la informació.  Vull dir que l’apocalipsi real ha de ser invisible per definició, i que la quotidianitat és també unübersichtlich.
    En definitiva, l’afany de novetats caracteritza tota quotidianitat.Potser hauràs vist alguns anuncis de TV que fa poc repeteixen. El de la loteria i el de la coca-cola. La sensació visual és la d’una cançó que em deprimia de nin, aquella que deia que “cualquier tiempo pasado nos parece mejor.”Però si record el passat, em vénen al cap “El día después”, l’estrena que vaig poder viure el 76 d'”El gran dictador” o d'”el acorazado Potemkin.”  Mira per on, sovint les pelis “bones” resultaven menys atractives, al final, per a un preadolescent, que les de Manolo Escobar. Em referesc als anys 70. No te’n riguis, perquè sempre podem recordar en quines circumstàncies la propaganda vol imposar quotidianitat enmig del caos. Das Leben geht weiter és també una pel·lícula. Per acabar, pens que tots som com Antonio Recio Matamoros, que se’n va a Turquia per recuperar els cabells i en arribar-hi es mou dins un vehicle surrealista que segur que pot evocar també nostàlgia. En Recio/Rancio diu “oigo petardos, están de fiesta.” El seu company, més informat, replica: “Que no, que estamos cerca de la frontera con Siria. Están bombardeando a los insurgentes.”Ja veus …

dejar un comentario

Puedes escribir un comentario rellenando tu nombre y email.

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Publicidad

 beatik

 operastudio2020

 yamaha nuevo

 cursos de verano 2020

 AUDICIONES PRUEBAS DE ACCESO 2017

 La librería de la música   El Argonauta


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies