Doce Notas - docenotas.com - m�sica y danza

El bicentenari Strauss (1825-1899) esgota els seus darrers dies i la Ventafocs el seu darrer vals. Vet ací el testament, quasi inèdit, del mestre austríac.

A l’any Strauss -l’any Johann Strauss, per ser més exactes, Johann Strauss II, pels qui filin prim- li queden tot just dos telediaris. 365 dies i dos-cents anys que han passat volant i, tanmateix, quan les dotze campanades de dia 31 acomiadin 2025, agendarem un nou rendezvous amb la dinastia Strauss: alle Jahre wieder, el Concert de Cap d’Any. Ben entrat el segle XXI, ja ens n’hem cruspit un quart, i encara ara inauguram l’any amb polques, valsos i mamballetes Radetzky.

Strauss fill (1825-1899) va decidir néixer, viure i morir decimonònic, com son pare (1804-1849). Al segle XX no el volia ensumar ni en pintura, com evidencia la seva data de defunció. Pare i fill abasten íntegrament el segle XIX de cap a cap, per alguns historiadors un dels més foscos de la història moderna. Hom mai ho diria referenciant la banda sonora de la família Strauss.

Dotze campanades que marquen la cesura entre l’avui i el demà, el passat enterrat i l’esdevenidor, la bauxa i la ressaca. Les mateixes que desfan l’encanteri de la Ventafocs. Va ser precisament a la Ventafocs (Aschenbrödel en alemany) a qui Strauss, Schani pels amics, va dedicar els seus darrers alens i anhels compositius. Tot plegat un darrer espasme d’eufòria abans que el segle XX destapàs les vergonyes al seu segle predecessor.

El director d’orquestra australià Richard Bonynge va enregistrar l’any 1980 la primera gravació seriosa d’aquest ballet pòstum, quasi vuit dècades després de la seva estrena. En aquest lapse han estat poques les persones que han pogut gaudir d’una de les pàgines més inspirades del mestre vienès a l’altura de Die Fledermaus o els seus grans valsos simfònics. Inexplicable que aquesta música hagi sonat tan poc en els darrers 125 anys, com també ho és el fet que Johann Strauss II esperàs a les velleses per compondre un ballet. Efectivament, aquests compassos són el testament musical d’un Strauss septuagenari.

El redoblament de la caixa, enmig de la pausa sobtada, anuncia de bell nou el Tauben-Walzer, el darrer vals de l’Aschendbrödel… En qüestió de mil·lèsimes de segon tots els coristes comencen, a l’uníson, a voltar sobre el parquet en mil·limètrica exactitud aquesta elegia exaltada en ¾, triomfal i alhora amarada de recança. Aquest cop de timbal sona com l’escopetada del sus de sortida i esdevé també la darrera campanada, el darrer bis d’un segle que comença a desfigurar-se. No és el darrer vals de Strauss el que sona, és el darrer vals d’una època, d’una ciutat, de tot un continent!

La Ventafocs de Strauss-Bayer difereix força del clàssic de Perrault, no està ambientada a palau ans a uns grans magatzems. Els germans Gustav i Franz es disputen el negoci d’un imperi sabater i cal pensar que les germanastres de Gretel l’hereu. Hi ha una escena al final del primer acte on Gretel, la ventafocs, balla entotsolada davant el mirall amb sí mateixa. Encara no ha conegut l’hereu, però la seva ment ja s’enfila. S’emmiralla o es projecta? Un acte narcisisme o il·lusionisme? Res que no conegui bé una corista de ballet clàssic: la sala d’assajos tota folrada de miralls que es projecten a l’infinit. És el mirall, reflex o onirisme?

Tanmateix, res de tot això té importància, com mai en té el rerefons programàtic a la música de Strauss, el jove. De fet, no són poques les veus que asseguren que l’èxit del “rei del vals” ho va ser, malgrat la feblesa dels llibretistes amb qui es va associar. Ignatz Schnitzer, un dels seus biògrafs més acreditats, recorda que hom no s’explica com Strauss no va estrenar en vida cap ballet com a tal, sobretot si pensam que la gruixa de l’opus straussià és de natura eminentment ballable. Va ser pòstumament, amb afegitons del compositor Joseph Bayer, quan s’estrenà, a Berlin no a Viena, l’any 1901 (dos anys després de la mort del compositor).

La culpa, en part, d’aquesta estrena a l’exili prussià recau en les espatles de Gustav, no del príncep blau protagonista de la Ventafocs, sinó Gustav Mahler. Membre del jurat que es pronuncià sobre la nova adaptació del clàssic de Charles Perrault. Mahler no mostra, pel que sembla, excessiu entusiasme per estrenar-lo a l’Òpera de la Cort Imperial de Viena, de la que era director aleshores. No es pot dir que fos un detractor de Johann Strauss (no debades dirigí el Fledermaus), però les reserves del compositor bohemi respecte a Aschenbrödel no jugaren a favor seu.

Així doncs, el factòtum de les tonades que van gronxar el segle XIX no arribà a escoltar el seu únic ballet inacabat. Un no entén com Aschenbrödel no s’ha incorporat al repertori. Potser no assoleix el refinament dels grans ballets russos i francesos, però aprofita cada pretext per obsequiar-nos amb tandes de masurques, polques, poloneses, czardes i valsos deliciosos, d’un entusiasme contagiós. No em tremolen els dits al teclat si, parafrasejant a Schnitzer, em reafirm tot dient que Aschenbrödel és una obra mestra oblidada de la nissaga. Una obra imprescindible per qualsevol amant dels Strauss i, esnobistes i finolis al marge, per qualsevol melòman de debò.

Felix Weingartner, el successor de Mahler a la Wiener Hofoper, va dirigir el 1908 l’estrena austríaca de l’Aschenbrödel. Durant el seu mandat el ballet de Strauss sí aconseguí trobar un recó en la temporada imperial, programant-lo gairebé cada any fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, data que molts consideren la fi definitiva del segle XIX. Entre 1914 i 1975 la partitura va caure en oblit.

Així, doncs, es tancà el segle XIX i el savoir vivre à la viennoise. Aquell segle, que encetaren els innocents valsos i ländler schubertians, defallí amb el desfermat entusiasme dels Strauss. Els dos grans músics vienesos decimonònics per excel·lència, Franz Schubert (1797-1828) i Johann Strauss II (1825-1899), factòtums indiscutibles d’un paisatge musical propi, condemnaren al compàs de ¾ l’esdevenidor de la capital austrohongaresa, clixé que encara avui perdura. Poc, per no dir res, tenen a veure la música de l’un i de l’altre. Per això, no deixa de ser una bella coincidència que la mort prematura de Schubert i la senecta de Strauss es tanquin amb el mateix pretext volander. Der Taubenpost (Correu de coloms) D 965 és la darrera partitura atribuïda al primer; Die Taubenwalzer (el Vals dels coloms) el cant de cigne de Johann Strauss, fill.

De Johann Strauss II va dir l’altre Strauss, Richard, aquell que li manllevaria el llinatge i la fama dècades més tard: “De totes les persones tocades per la mà de Déu Johann Strauss és el més generós dispensador d’alegria”.

______