Doce Notas - docenotas.com - m�sica y danza

Amb un accent marcadament parisenc -Chopin, Fauré, Debussy, Ravel i Poulenc- engegà el passat 26 de juny a la planta noble de Son Marroig la 46à edició del Festival Internacional de Música de Deià, que enguany estira el seu calendari fins dia 2 d’octubre. Ho feu amb un dels pianistes francesos vius de més anomenada, el també capitalí Pascal Roge. L’acompanyà a la banqueta la seva deixebla, la castellonenca Elena Font, amb qui, a quatre mans, interpretà un seguit de sis miniatures de Gabriel Fauré com a sus del concert i del festival.

De Fauré reculàrem fins a Chopin, qui segurament arribà a albirar la possessió deianenca de Son Marroig, seu principal del festival, durant les seves passejades valldemossines el famós hivern del 39, de 1839. Tot convida a pensar, doncs, que descobrí aquest indret abans, mig segle abans, que l’Arxiduc Lluís Salvador, qui l’annexionaria aviat al seu principat illenc de la Serra Nord. Elena Font escollí dues masurques del compositor polonès en la seva primera incursió en solitari de la vetllada i el seu mentor, Rogé, la rellevà interpretant la Sonatina per a piano de Ravel.

A banda de l’esmentada obra de Ravel, vam poder escoltar a Rogé interpretant en solitari les Estampes de Claude Debussy. Pagodes, Jardins sous la pluje i La soirée dans Grenade porten per títol les miniatures d’aquest tríptic, que condensa l’ideari i el llenguatge de l’impressionista francés per excel·lència. L’exotisme d’un compositor tocat per l’orientalisme (des d’al-Àndalus fins a Indonèsia) es palesa en aquesta delícia, compendi de suggestió i sinestèsia, del que Rogé n’és un traductor referencial. Per cert, la darrera d’aquestes obres no fa al·lusió a cap vetllada debussiana pels volts del Sacromonte, com hom podria inferir del seu títol.

Debussy mai visità la ciutat de l’Alhambra. La soirée dans Grenade respon a una evocació del que podríem anomenar ‘souvenir il·lusori’, incubat a partir de postals, relats i llegendes, que li haurien arribat de tercers, entre d’altres de Manuel de Falla. Escoltant aquesta encisadora partitura, mentre el far arxiducal de Son Marroig sondeja la nit, em vingueren al cap les estampes mironianes, les de rerefons fosc (no les impolutes blanques). Miró s’adiu més a l’estètica del compositor impressionista que no pas a la dels homònims pintors francesos finiseculars. Astres i asteriscs sobre el cel del darrer reducte andalusí. El reflex fractal dels estels sobre el blanc i negre de la partitura. Sinestèsiques sonoritats. Rogé brodà aquesta volta celest mai vista, només idealitzada. Com també brodaria l’afegitó posterior de Francis Poulenc, voilà també parisenc.

Elena Font afegí igualment el seu granet d’arena debussià al concert inaugural amb alguns passatges del llibre II d’Images, una tria també farcida d’explícits ‘reresons’ nocturnals. Font i Rogé tancaren el recital compartint les 88 tecles de bell nou i ho feren amb Ma mêre l’oye de Maurice Ravel, en la versió original per a quatre mans. Fou aquí on mestre i alumna exhibiren el pianisme excels, la sincronia i el bon enteniment (al)químic, que aquesta deliciosa contarella a dos veus, a vint dits, requereix. Una miniatura a la que només li escau un únic retret, la seva brevetat.

Chopin, Fauré, Ravel, Debussy, Poulenc. Amb aquest espagat pianístic de 150 anys, condensat en just 90 minuts – no és pagat permeti’m el joc de paraules – Font i Rogé ens delectaren amb una lliçó d’agosarament pianístic 100% made in France. La planta noble de Son Marroig, on encara perviu la petjada austro-hongaresa, es vestí de soirée parisienne. Una setmana després, el 3 de juliol, el xinès Moye Chen contraatacà (3 de juliol) amb un Klavierabend: R. Schumann, C. Schumann i J. Brahms al faristol.

Conveni amb la Fundació Joan Miró

De la soirée de Son Marroig (Deià) a la matinnée de la Fundació Miró a Son Agustí (Palma). Cinc puntals del pianisme contemporani – Boris Berman, Peter Frankl, Wei Yi Yang, Moye Chen i Pascal Rogé – enrevoltats de burots mironians i un públic molt juvenil repassaren la situació actual de l’instrument. Entre els ponents preval l’escepticisme envers els concursos de piano i la manca de referents per les noves generacions. El reconegut pianista hongarès Peter Frankl, deixeble indirecte d’Schnabel i el més veterà dels presents, lamentà que malgrat haver-hi infinitat de pianistes que toquen a la perfecció (només la Xina compta amb un milió de pianistes professionals), hi ha una manca evident de grans llegendes. Recordà que quan ell estudiava el fet d’haver escoltat a pianistes com Artur Schnabel o Artur Rubinstein suposava sovint un punt d’inflexió en les seves carreres. Avui dia els nous pianistes no tenen fars de referència.

El director del festival, Alfredo Oyagüez, concertista també com els convidats, apuntà l’esfereïdora xifra de més de 25.000 preinscrits en alguns certàmens pianístics de la Xina. Nombres que evidencien les dificultats per fer-se un racó a les sales de concert. Cal no oblidar tampoc la cara fosca dels certàmens. Boris Berman recordà que “molts joves pianistes triguen mesos a recuperar-se dels daltabaixos i decepcions que comporta la participació en concursos”.

Berman, alumne de Lev Oberin, assenyalà la importància dels pedagogs a l’hora de no descuidar la formació integral dels futurs pianistes. Al seu parer els mestres “no han de formar pianistes, han de formar músics”. En aquest sentit, l’especialització arrossegà també alguns dèficits. La taula redona, que va estar dedicada a la memòria dels pianistes Maurizio Pollini i Manuel Carra, ambdós ens deixaren enguany, s’emmarca dins d’un recent conveni de col·laboració entre el Festival de Deià i la Fundació Miró per tal d’organitzar events conjuntament, que es pretén reforçar de cara a l’any vinent.

____