Doce Notas - docenotas.com - m�sica y danza

Anar al Liceu fa temps que no és sinònim d’anar a l’òpera. El darrer cap de setmana d’octubre entràrem dos cops al Gran Teatre i en sortírem sense haver-ne vista cap, si menys no vista stricto sensu. Cap raresa, tot sia dit, atesa l’apertura del foyer de les Rambles a un públic cada cop més ampli: afeccionats al flamenc, al jazz, al pop, a l’NBA, lletraferits… Em refereixo, no obstant, a dos títols de la Temporada d´Òpera, de la 175à Temporada d’Òpera que es diu aviat, concretament: al rescatat Orpheus de Georg Philipp Telemann (1681-1767) i al War Requiem de Benjamin Britten (1913-1976). La primera, veritablement una senyora òpera, servida això sí en format concert; la segona, per contra, escenificada amb vehemència, sense ser-ho.

Precisions nominals al marge, el pont de Tot Sants va portar a les Rambles, a banda de teranyines als aparadors i carnestoltes gòtic al barri homònim, dos títols que, ben mirat, sí que tenen quelcom a veure amb la festivitat del primer de novembre. Els rèquiem no deixen de ser repertori habitual d’aquestes dates i l’Orpheus ens proposa un viatge a l’inframón, a terres subjectes a la jurisdicció de Caront. Deixem doncs els zombis tranquils a la superfície mundana i facem una mica d’espeleologia espiritual, prèvia aturada a Tràcia, per retrobar-nos amb el pare fundacional de l’art de la música.

‘Orpheus (i Orasia)’: Telemann- Jacobs, debut per partida doble

La tarda de dissabte 30 d’octubre va ser una vetlada de debuts encadenats. Per primera vegada, quasi tres-cents anys després de la seva estrena absoluta al Teatre del Gänsemarkt d’Hamburg, arribava a Barcelona la partitura operística del compositor alemany, restituïda dins el repertori no fa gaire, a finals del segle passat. No tants anys, però així mateix 75, han hagut de passar per què el reconegut director belga René Jacobs pujàs per primera vegada dalt de l’escenari barceloní, que no al fossat (l’escenificació, com dèiem, era a cor obert), al capdavant de la B’Rock Orchestra. De fet, el seu debut coincidí, ves per on, amb la data del seu 75è aniversari com els presents vam poder testimoniar a la fi del concert. Data redona, tenint present que el Liceu enguany en fa un centenar més.

La major part del solistes, excel·lents Krešimir Stražanac (Orpheus) i Kateryna Kasper (Orasia), també es presentaven per primera vegada davant el públic liceista. Podem avançar ja que els abonats no hauran d’esperar uns altres 75 anys per retrobar-se amb Jacobs. De cara a la temporada següent s’ha programat amb el mateix director l’Orfeo ed Euridice de Glück (2022-2023) per tancar cicle i trilogia amb L’Orfeo de Monteverdi el 2023-2024.

Llevat del primer preludi orquestral, un pel llarg i repetitiu, l’òpera entra tot d’una en matèria i captiva a l’espectador ben aviat, per molt que aquest en conegui la trama de cap a cap. Telemann, conscient potser d’aquesta circumstància, i afegí una petita llicència argumental que capgira la lectura del mite i en multiplica exponencialment el dramatisme. Així doncs, la picada de la serp a Eurydice ja no és fortuïta, ans induïda. La pèrfida Orasia, reina de Tràcia i malaltissament enamorada d’Orpheus, propicia que l’ofídic entri en escena i causi la mort a la seva rival, l’estimada d’Orpheus.

Aquest simple fet ens obliga a replantejar parcialment els fonaments del mite, la toxicitat amorosa, a tres bandes ara (><Orpheus = Eurydice >< Orasia=), i no tant el destí, serà el que dicti sentència. La desesperació, la persistència, el desafiament, la redempció, la bellesa, la solitud, la lleialtat hi són molt presents, com és d’esperar, però també, i d’una manera molt destacada i persistent, la venjança. Rache (venjança en alemany) tal volta sigui la paraula més pronunciada tant pels solistes com pel cor. Telemann hagués pogut rebatejar la seva relectura del mite òrfic, com Orpheus i Orasia. En l’àmbit argumental i vocal, ambdós protagonistes indiscutibles del Trauerspiel musical, que Jacobs porta anys acostant al gran públic.

Reconstrucció, dèiem, perquè l’òpera estructurada en tres actes, fa servir alhora tres idiomes diferents: alemany (preferentment pels recitatius), italià (a les àries) i el francès (als cors). Tot plegat aquest popurri idiomàtic incardina força bé dins la història i no resta gens de tensió a una obra que va sempre a més en intensitat dramàtica. El tercer acte, el més catàrtic, és on Stražanac i Kasper apuntalaren els seus rols centrals. El baríton croat recorda en els recitatius la tessitura de l’Evangelista bachià (potser aquesta fórmula operística no s’allunyi tant de les grans obres vocals del seu col·lega). En les àries, per contra, corprèn la seva solitud, accentuant la doble orfandat amorosa. Especialment quan torna derrotat de l’avern, després de perdre per segon cop consecutiu a la seva anhelada Eurydice. Aquest renec vital, aquest entotsolament progressiu, tristesa ara sí irreversible, convida a pensar que les similituds fonètiques d’Orfeu i orfe no són fruit de la casualitat.

Llenguatge hiperbòlic 

Des de la seva primera aparició vocal Katerina Kasper deixà clar que Eurydice no és la prima donna en aquesta òpera òrfica, per molt que Mirella Hagen va cumplir amb solvència el seu rol d’Eurydice. La pobra mor tot just donar-se a conèixer i la seva resurrecció és igualment esporàdica. Hom pot pensar que Orasia és una dolenta de manual, però en certa manera tota la seva maldat ral en un amor desmesurat. Ella, al igual que Orpheus, és víctima d’una quimera amorosa, que la corromp i per extensió corromp també a tota la cort de Tràcia. En el tram final els dos protagonistes, lluny de guarnir els seus mals endèmics, s’entesten en el seu radicalisme. Orasia promet, una vegada ha mort Orpheus, que es preocuparà ella mateixa de separar-los a tots dos – Orpheus i Eurydice – a l’inframón, per sempre més. Orpheus no fa curt i li arria, “per tu i per agreujar el teu turment, voldria, que l’enamorament cap a mi es tornàs mil vegades més intens del que ha estat fins ara. Aquesta seria la meva venjança”. En el tram final, s’esbraven una mica els ànims i les ànimes i la música, no tant el llibret, es compadiu dels dos malaurats protagonistes. Un acomiadament ben catàrtic, que potser només troba la pau en la clausura orquestral.

Resta sols destacar la riquesa tímbrica orquestral de la partitura de Telemann. Tiorba, percussió  vària (castanyetes incloses) o piccolo són alguns dels instruments que en reforcen el cromatisme. En alguns passatges el compositor ens obsequia amb petits duets fugissers adreçats a la  veu i un instrument solista, com la breu ària de Euridyce amb la tiorba o els refilets del piccolo anticipant l’arribada de Orpheus o la presència d’algun rossinyol volander. Són molts els efectes mimètics que acompanyen la partitura.

Amb tot l’instat més bell de les tres hores de música sigui tal volta la transició de l’inframón i el retorn a Tràcia… Una transició breu. Llàstima que Telemann no l’allargàs alguns compasos més un passatge que recorda el lirisme místic de Henry Purcell. Un minut màgic on el Liceu, gairebé a les fosques, només els neons dels faristols hi plantaven resistència, retornà paulatinament a la claror mediterrània de Tràcia. Una claror que tanmateix tampoc guarirà el dolor d’un Orpheus derrotat, desitjós de tornar d’aquí on ve. Un bitllet a l’infern, d’anada només, la seva voluntat.

Un petit i únic retret, ja em perdonaran els entusiastes dels instruments originals, però la sonoritat de les trompes, per molt fidel que sigui al so original, pot arribar a ser inoportuna: els sacrificis d’afinació que sovint es fan en pro del dogma historicista em semblen a vegades exagerats.

War Requiem, Britten en llatí

De l’Orpheus trilingüe al War Requiem bilingüe. L’any 1962 s’estrenà a la catedral de Coventry, aquest rèquiem antibèl·lic farcit de simbolismes on s’alterna el llatí propi de la missa pro defunctis amb l’anglès original dels versos del poeta i soldat britànic Wilfried Owen (1893-1918). La posada en escena d’aquest segona obra no és del tot convincent, malgrat alguns quadres d’innegable plasticitat. Tal vegada perquè l’escenografia de Wolfgang Tillmanns prioritza el text d’Owen sobre de la música de Britten. I això és sempre un hàndicap si tenim en compte la densa orquestració de l’obra que ens ocupa. La reforçada orquestra del Liceu, escalonada des del fossat fins a les primeres fileres, manllevades a platea, amb el seu titular Josep Pons a l’alçada del públic era el primer estímul sonor que arribava al públic. Aquest fet, sumat a la llunyania on s’ubicaven per moments solistes i els cors (Cor Gran del Gran Teatre del Liceu i Cor infantil VEUS-Amics de la Unió de Granollers), complicava l’audició d’una obra musicalment ja de per si complexa, que s’acosta als 90 minuts.

Musicalment parlant un auditori modern s’escau més a aquest tipus d’obres de gran format simfònic-coral. Dit això són d’agrair els esforços vocals de Matthias Goerne, Mark Padmore i Tatiana Pavloskaja. El missatge antibel·licista a l’escenari és omnipresent i pot arribar a ser fins i tot un poc monòton. L’espectador adesiara es veu saturat per una història que l’obliga a estar pendent tothora dels subtítols i l’escena, amb prou feines per intentar treure entrellat de l’exigent partitura. Els cinc minuts finals de l’obra, els més bells al meu entendre, suposen la sublimació de veu i orquestra. Els dos solistes signen la pau i enfilen el llit, el cor infantil s’atenua compassat amb les llums de les llotges del Liceu. Bella imatge a l’escenari: un finestral obert de pinta en ample a un jardí verd esperança.

***

En sortir del teatre fa brusquina, la temperatura tropical tanmateix segueix convidant a portar màniga curta. Turistes i hallowinners de ben segur ho agraeixen. Com sempre fa mal dir quin és el vertader teatre, el de dintre o el de fora.

Hom té ganes de trepitjar fullaca i olorar castanyes, més per encobeir el fred absent que per rutina estacionària. Tant de bo el canvi d’hora, comportés també un canvi d’estació.

_____________