Doce Notas - docenotas.com - m�sica y danza

Sense cornisa, ni finestra; sense la lluna tan sols. La Sonnambula, que aquests dies es pot veure a la Deutsche Oper de Berlin, en té prou amb una claraboia, per la qual al segon acte s’esfilegassa allò que els portuguesos en diuen ‘luar’, la brillantor de la lluna. Venera Gimadieva eleva la música de Bellini al més alt. Poques òperes absorbeixen tant . L’òpera de Bellini és una delícia del primer al darrer compàs, ni massa alegre ni massa trista; ni pretesament profunda ni en cap cas superficial. La música raja amb una bellesa pròpia que per moments ens fa oblidar el plot, el que esdevé a escena, si la prima dona és lletja o polida. La música passa per davant de tot, com si t’acaronés durant quasi dues hores i mitja i el seu palmell invisible ens produís un plaer mesurat, però constant, sense grans catarsis, potser, ans sostenint l’estat de confort. L’obra és tota ella una catarsi distesa. Melodies encisadores, una instrumentació magistral, unes cavaletti que fan tornar jove el cor i un cor (vocal, vull dir) que hi és i no hi és alhora. Omnipresent i camuflat al mateix temps dins l’atrezzo. Compositors no italians, tan dispars com Chopin o Wagner, van lloar Bellini. Una lloança a ben segur no accidental.

Gimadieva copsa tota la vis dramàtica del rol, la desesperació; la innocència per una banda i la individualitat per l’altre. La llibertat dels sentits condemnada per la convenció de la col·lectivitat. La Sonnambula és pot veure en mode ‘disney’, on al final es restaura l’ordre vigent, l’status quos com al sopar de germanor d’Astèrix. També hi ha emperò una segona lectura una mica més lynchiana (si em permeteu l’anacronisme) on els somnis de Amina expliciten els seus desitjos més ocults. Si donem per bona la teoria, en aquest cas l’heroi no seria el fraternal tenor (Elvino), ans la més paternal veu del comte Rodolfo. Em sembla, si menys no intrigant, que al llibret no esclareixi del tot clar qui és el comte Rodolfo.

A la producció escènica, arribada de l’Òpera d’Stuttgart, que signen Jossi Wieler i Sergio Morabito, hom destria alguns components, que conviden a aquesta segona lectura. La mare adoptiva d’Amina, Teresa, es mira i remira amb no dissimulada obstinació la cara del comte, com si reconegués en ell alguna semblança física amb la seva filla adoptiva. Així mateix Rodolfo manifesta un cert interès cap a Amina, molt abans de compadir-se, tan bon punt se n’assabenta del seu somnambulisme.

Apropo de Rodolfo. El baix croat Ante Jerkunica assoleix al manco el nivell d’excel·lència canora que Gimadieva. A la seva exquisida veu se l’hi ha d’afegir una presència escènica que anul·la a la resta de cantants, a banda d’ Amina. Un broll de veu i una doble vis burleta i subtilment sarcàstica, com no pot ser d’altra manera, contraposa un Rodolfo magnànim envers un poble gelós i xiqueter.

Sota l’efecte psicollunàtic potser, vaig escoltar bambellumes. El passatge orquestral previ al Buona mare del segon acte em recordà el motiu introductori del Concert de Violí de Brahms (o era el moviment de clausura de la Segona Simfonia). Ben mirat, potser un miratge lunar. Bellini l’operista més meridional del risorgimento, no va ser només compositor d’algunes de les obres líriques més importants del segle XIX, la petjada va arribar més enfora. El debut pianístic de Brahms als 14 anys va incloure unes variacions sobre Norma al programa. A la mort de Bellini, Chopin va ser uns dels convidats a compondre unes variacions sobre un passatge de I Puritani (Hexameron, Morceu de Concert). La mort prematura de Bellini (als 34 anys) juntament amb la de Chopin, potser sigui una de les més significants dins la música del segle XIX.

Twin Peaks a la italiana

Recorda molt, molt lleugerament a Twin Peaks aquesta òpera llunàtica. Segons consta al libretto l’acció de La Sonnambula transcorre a un poblet dels Alps Suïssos. Sobre l’escenari no hi ha cap element inquietant. Certament l’onirisme se’ns presenta solapat. L’únic que sí em crida l’atenció és la manca de finestres.

Voyeurisme. Tot i aquest bucòlic rerefons de personatges pretesament entranyables la lectura escènica proposada palesa un malaltís voyeurisme dels vilatans en vers de la somnàmbula Amina i el comte. Efectivament hom percep un espionatge més o menys velat del poble cap a la jove promesa i el misteriós aristòcrata. Quan Amina es planta davant la ‘suit’ improvisada del comte, sota els efectes del seu somnambulisme, els veïnats la segueixen armats com si anessin a fer un escrache virulent i s’endinsen fins a la mateixa cambra on s’allotja el comte. Només els faltà introduir-se al llit per completar aquesta descoberta in fraganti. De res li serveix a Rodolfo argumentar que la jove ha entrat hipnòtica a l’habitació, el big brother rural ja ha dictat sentència i el rumor d’infidelitat en un no res arriba a Teresa (la mare adoptiva) i a Elvino (el promès).

Tanmateix aquest espionatge no està exempt de la gràcia transalpina. Els elements humorístics no manquen en aquesta situació de embulls, que la música i el tarannà llatí, la flaire siciliana de Bellini, suavitzen fins quasi convertir el plot per moments en el d’una comèdia. Tota l’acció es concentra a l’espaiós menjador d’aquesta pensió de muntanya sembrada de taules i bancs plegadissos, per on Amina executa els seu sigil·lós pas de llunàtica, de puntetes. Amb aquest escenari únic, on les parets, els quadres i fins i tot els trofeus de caça sembla espiar, en tenen prou els directors d’escena per contar tota la història d’aquestes tresques nocturnes.

El tenor mexicà Jesús Alvino compleix més que correctament amb el seu rol, al igual que Helene Schneiderman en el paper de Teresa, la mare. Destacar per sobra d’ells a la soprano australiana Alexandra Hutton, qui broda actoralment una Lisa, tan fresca i desinhibida com punyetera.

Magistral direcció coral

No acostuma a ser habitual que ens deixem seduir per l’escenografia del cor. No és el cas de la producció que ens ocupa. Poques vegades hom recorda una implicació tan multi disciplinar del cor. Sovint el cor és limita a cantar i poc més. Wieler i Moabito han anat molt més enfora.

No debades el cor, juntament amb Amina, és l’ engranatge fonamental de l’obra. Ho podríem sintetitzar en un debat entre l’eixelebrada prima dona i la consciència col·lectiva coral, però faríem curt. Ara bé aquesta consciència col·lectiva no equival només a una massa uniforme, aquesta massa la composen individus singularitzats amb un vestuari tan divers com el seu particularitzat vincle amb les sis veus solistes. A nivell escènic els membres del Cor de la Deutsche Oper Berlin composen un heterogeni cós, trencant qualsevol hieratisme escenogràfic, com si no existís cap divisió, ni implícita ni explícita, entre cor i solistes. El cor només té una acció unísona pura a nivell vocal, a nivell actoral cada cantaire és a la vegada actor i manifesta a la seva manera el seu rebuig primer a Amina, després al comte i potser en darrera instància a la posadera, la Lisa.

Per simplificar-ho tot podríem afirmar que conviuen simultàniament tres nivells interpretatius a escena a la regia de Wieler-Moabito. A dalt de tot, el dos outsiders: la somnàmbula Amina i el seu únic protector accidental, l’estranger, el comte Rodolfo. En un segon nivell, el cor que com un Fuenteovejuna despietat censura l’anomalia, entenent per anomalia qualsevol comportament que s’allunyi de la norma instaurada. Enmig d’ambdues parts, els protagonistes rutinaris, aquells que tot hi elevar-se sobre la massa s’hi refugien i en són esclaus permanents.

La direcció musical d’Stephan Zilias va ser exquisida, mesurada i contagiosa com ho és la música de Bellini. El jove director alemany ens va fer gaudir d’unes sonoritats, frasejos i melodismes, als quals els membres de la orquestra van correspondre al milímetre convertint Bellini en un compositor dels grans. Una música que sublima tot el que esdevé sobre el fossat, més enllà de les partitures, allà on no arriba l’esguard del instrument. Per què, tan cert és que bel canto no vol dir “cant bell i res ens importa el text” (citant el programa de mà), com que la música de Bellini ens regenera per dintre com una glopada de vitamina c, per molt que no entenguem l’italià. Bellini transcendeix la lletra, universalitza allò cantat per traduir-ho a un idioma que tots podem entendre.

La finalització i restitució de l’ordre moral es pot entendre avui dia com un tancamen en fals. En aquesta història, no tant a la partitura, hom pareix intuir elements psicoanalítics, tot i el to desinhibit de l`opera. De tota manera, per damunt de tota aquesta lectura especulativa sobre la vetlla i la vigília regna, la música del gran Bellini, una construcció perfecta on orquestra, veu, ingeni, melodisme i talent no ens abandonen ni per un instant, tot convidant a escoltar aquest pentagrames, sigui quin sigui el missatge encriptat.

Levitar durant quasi dues hores i mitja no és pagat avui dia. El compositor convida a tots els presents a deixar-se emportar pels plaers interiors, a tastar-los i assaborir-los. Com si el desvari de la nit plàcida, l’efecte de la lluna, fos més una benedicció que una malaltia.
____________________________