Doce Notas - docenotas.com - m�sica y danza

De cop i resposta hom viatja als anys 70, que hom mai ha conegut en persona, tot sia dit. Ho reconeixo de tot d’una, mal no haguès escoltat mai parlar de Jeanette a Jose Ramón Pardo. La tonada esdevinguda hit polonès com qui, sintonitzant sintonitzant, rodeta va rodeta ve, topa amb Grechuta o Czerwona Gitara. El Zeitgeist impregna tot allò que els humans feim i l’esperit del temps, com el seu nom indica –Zeit (temps) Geist (esperit)-, ho és del temps no pas de la geografia. Si menys no d’encà que existeix la radiodifussió, i d’això aviat farà un segle. Passa el temps, passen el Zeitgeiste, i caduquen, com els iogurts.

Jeanette ha desaparescut de la ràdio fòrmula espanyola, no del tot de la ràdio fòrmula polonesa. En desconec el motiu. D’allò que estic segur és que a començament dels 80, quan encara hi havia  vedettes, vedettes amb aquell posat d’inocència indecent (esguard trist, rictus congelat i llavis exageradament humits), tan se feia a l’Espanya de la transició, al Berlin Est o la Polònia de Solidarność, tot sonava semblant. Amb aquell so resclossit, vintage, que diríem avui. Com si tot hagues estàt enregistrat allà mateix, a la Sala Rex, “bodas, banquetes, mítins i bauxes”.

Ens enfonyam doncs dins la famosa Sala Rex de Sa Pobla. Un escenari minúscul i pentura una vintena de taules.No ho sabria dir amb exactitud, això sí la sala de festes disposava de dos nivells. Era petit la primera vegada que hi vaig entrar, em va semblar doncs força gran. A la nit, aquelles bolles de vidre giratòries, penjants i planyents, que ens recordaven la traslació mandrosa de La Terra rescabalaben per unes hores tota la rusticitat congènita de Sa Pobla. Flaire de broadway a dues cantonades de Sa Marjal. Qui ho hauria dit.

El fet de que hi servissin un dels millors arrossos bruts de l’illa no li resta tanmateix gens de glamour. No em fasseu massa cas de l’estelar descripció, aleshores amb prou feines m’aixecava cinc pams d’enterra. Avui la Sala Rex em semblaria segur una rèplica en miniatura de la que vaig conéixer d’infant. Com qui torna entrar a la mateixa aula de primària, ara en qualitat de pare.

Qui sap si a finals del setanta o començaments dels vuitanta, quan na Jeanette començava a apaivagar-se, hi va fer qualque bolo? Quants gran espases no acaban torejant a provincíes? Eren temps en què TVE espanyola encara radiaven revistes i altres music-halls de gust qüestionable. Chicho Ibáñez Serrador, Àngel Casas…, els 80 en estat pur.

Doncs sí, em puc imaginar la Jeanette sortint molt poc a poc amb una orquestra poblera a lo Henri Mancini, amb aquella cara entabanada i el llavi inferior col·lagenòs i lluent. Com si estigués permanentment a punt d’adreçar un bes catòdic a tots els poblers de la Rex i als milions de telespectadors. Eurovisió és un reducte també dels vuitanta. Vos ho imaginau, Eurovisió a la Sala Rex? A Eurovisió vaig sentir per primera vegada el famós Te Deum de Marc Antoine Charpentier. De llavors ençà ja no le tornat sentir. Na Jeanette, cantat allò de “Hoy en mi ventana brilla el sol y un corazón...”.

***

Molt lluny, si menys no per les distàncies d’aquell temps, a Geòrgia (prop del Caucàs) Ala Pugatshova, s’escolava entre les cortines de pana d’una sala de festes de la república soviètica.Quins rimels es portaven als 80. Malgrat la distància i la disparitat de règims polítics, el mobiliari, l’interiorisme, els hules, la fumera dels presents i sobretot el make up de les dones s’assemblen a tot arreu. El Zeitgeist redueix a la mínima expressió la llunyania de l’eix espai. Ala Pugatshova canta en la llengua més bella del món allò de Миллион, миллион, миллион алых роз (Milions, milions, milions de roses escarlates).

Kielishek de wodka o txa-txa, vi georgià, katxapuri i segur que qualque cohiba cubà (obsequi de El Comandante, és clar) per gaudir d’una de les veus del règim. Eurovisió existia a l’altra banda del Mur de Berlin, ves per on els capricis del Zeitgeist, que poc n’enten de fronteres, tractats Schengen i aduanes.

Precisament a Berlin, per aquells temps, en Konrad Wolf acabava de rumiar el guió d’aquella magistral pel·lícula, força desconeguda a Occident, Solo Sunny. A una de les escenes centrals, la protagonista es mimetitzava en una mena de Liza Minelli dels vuitanta i amb els llavis ben embetumats, cantava a la Berlin decadent de les darreries de Honecker. Aquell primer pla de la vocalista recorda l’ingenuïtat, impostada o no, de Jeanette, la sensualitat de Pugatshova. Per uns moments torn a la Sala Rex, la prohibició es balluga lentament davant els meus ulls.

Tant si feia si el Por qué te vas, el Solo Sunny o les Roses… Les tres cantaven igual, nostàlgiques amb un inocentot posat eròtic que avui no aconseguiria excitar ni al seminarista més reprimit, tan erotitzada com ha esdevingut la nostra qüotidanitat. Aleshores l’erotisme era una cosa excepcional, com anar a sopar fóra, avui dinam i sopam pornografia cada dia. Coses del Zeitgeist.

La nostalgia es una rèmora del segle passat, del segle XX. Avui dia la gent ja no s’enyora. Les recaigudes arriben fins els anys 80, potser 90 a molt estirar. Quan la radio encara ens feia costat. Del temps de Gardel als de Jeanette, la nostalgia pertany a un Zeitgeist caduc. “Por qué te vas…”

***

És el que passa quan hom ajorna quasi 10 anys el seu retorn a Madrid. El Palacio de la Música tapiat, Real Musical venut a l’imperi del souvenir, Real Cinema tancat a pany i forrellat, la botiga d’instruments de la calle Echegaray pràcticament esvaïda…El Johny! Pentura no és Madrid, més aviat el visitant qui ha envellit. Johny ja no ets tan Johny.

A Palma ens hem quedat sense Tot Clàssic. En Joaquim ha tancat abans de començar l’estiu, tanca així la darrera botiga de música especialitzada de l’estat. Sap greu veure com allò en que hom creu s’esvaeix, com als afeccionats els dol veure la bruta façana del Lluís Sitjar (únic vestigi de l’estadi) prodida d’àcid úric. Ens ho (des)carregam tot. Fins i tot el Zeitgeist.

A l’estiu, quan molts estudiants han marxat de Wrocław, al mític Kalambur treuen la gramola a la terrassa i el fonògraf ratlla tota la tarda. De tant en tant descansa i un jove s’asseu al piano i toca qualque peça d’aquelles que en deien de saló, la música wireless existia molt abans que arribassin les itunes. Els vinils volten i volten mesurant la tarda. Ensopega l’agulla amb les engrunes de pols adesiara sí, adesiara no, difícil de predir amb exactitud. Partícules de Zeitgeist escampades aleatòriament; l’esclafit d’una clèpsidra, als esquitxos de la qual potser ens tornam impermeables. Closques de cacauets i boira de cohibas a la sobretaula.

____________________________