Dvořák a províncies
Girona i Manacor, Müller-Schott i Alexei Stadler, rememoren el compositor txec amb el seu concert per a violoncel

GIOrquestra y_Daniel Müller-Schott.
Al hall de l’Auditori de Girona, inserit a l’arbreda de la Devesa, desfullada encara, hi ha plantada l’estàtua d’un violoncel rovellat escala 5:1. De ben segur no li passà per alt a Daniel Müller Schott el passat 29 de febrer.
Acompanyat per la GIOrquestra, i sota la batuta de Marcel Sabaté, ambdós van retre homenatge a un dels compositors més venerats del romanticisme centroeuropeu: Antonin Dvořák (1841-1904). Ho van fer amb un program “per a tots els públics”, que tancava la Simfonia en mi menor, més coneguda com la Simfonia n. 9 i més encara, com la Simfonia Del nou món.
Els gironins poden estar ben contents amb els 10 anys de l’Auditori de la Devesa. L’aniversari no sols servirà per atreure grans noms (Pinchas Zuckermann, Vladimir Ashkenazy o Stanley Clarke), sinó per gaudir en tota la seva magnitud l’excelent acústica d’aquesta fabulosa sala de concerts.
Müller-Schott trenca tots els estereotips del solista alemany de rictus seriós i posat imperturbable. A diferència d’altres compatriotes el violoncelista no condemna l’expressió, ni censura el gest, desprenent temperament pels quatre cantons. Es feu palès especialment a l’Allegro Moderato on copsar tota l’esència de la partitura solista. Un moviment final, en el qué també assolí la màxima sincronia amb la simfònica gironina, ben domada en tot moment per el seu titular Marcel Sabaté.
Tanmateix del seu full de servici servidor es queda amb la Pièce en forme de Habanera de Maurice Ravel. L’adient propina – en aquest bres d’haveneres que sempre fou la Costa Brava- ens descobrí altres possibilitats sonores de l’instrument. Una miniatura experimental i sentida, on la tonada característica es dilueix, fins fer-se gairebé inaudible. Tot plegat, quatre minuts d’inspiració per fer enmudir la Devesa i enaltir la bellesa d’un instrument bell com pocs, fet a mida i escala de l’home. O de la dóna, com diria mestre Pau Casals.
Marcel Sabaté va cumplir amb escreix el segon Dvořák da la tarda, fent honors així a la simfonia més rodona de quantes han vist la llum i una de les més belles fites musicals de tots els temps. Especialment notable va ser la seva conducció de l’Scherzo-Molto Vivace, amb aquesta entrada manllevada de la novena de Beethoven. Tot ben trenat, igualment al moviment final.
En tot just tres anys i busques la GIOrquestra ha aconseguit fer-se lloc en el mapa simfònic del país i de la mà del seu magnífic auditori les tardes de bona música estan garantides per molt temps. Per acabar de contentar a tothom va sonar la famosa Dansa Hongaresa nr. 5 de Brahms. Ja ho deiem, un “concert per a tots els públics”.
*
Ja fa un temps que l’Orquestra Simfònica de Balears no limita la seva tasca concertística a l’Auditorium de Palma. Manacor s’ha convertit en la seva segona residència, inclosa ja com escala recurrent en la temporada regular de l’única orquestra profesional de Mallorca. La inauguració del Teatre Auditori l’any 2012 ha suposat la fi del monopoli simfònic de Ciutat. Tot i la seva millorable acústica, l’auditori manacorí s’ha erigit en un dels seu principals factòtums culturals fora de la capital balear.
El violoncellista rus Alexey Stadler en va ser convidat d’honor el passat 19 de febrer. Més jove que Müller-Schott i manco conegut, va demostrar ser un excelent interlocutor, a més de solista. La seva va ser la millor aportació del capvespre, especialment en el darrer moviment del concert de Dvořák. L’acústica seca de l’auditori no ajudà gaire a lluir la vis simfònica de l’opus 104. I l’Allegro inicial va sonar un xic massa aferrissat i turbulent.
Ningú dubte de que el Concert per a violoncel en Si menor sigui una partitura intensa i deliberadament romàntica, en qualsevol cas no crec que aturmentada, com sembla se’ns presentà. Potser massa accents, en comptes de més frasseig. Es va trobar a faltar així mateix una mica de sentit de totalitat. Joji Hattori, no va acabar de sucar i encaixar la part orquestral, com si ho va fer, i amb gran encert, a la posterior Simfonia op.120 en Re menor de Robert Schumann.
Stadler anà de menys a més i posà de manifest ser un gran escoltador i còmplice orquestral. Un d’aquells músics que amb el gest fa coneixedor l’instrument/s que l’ha de replicar, escainar o amb qui pertoca aliar-se. Tot sense artifici, amb economia gesticular: la celles sovint comuniquen més que el braç. Un solista, gens aïllat de l’entorn. Un gran escoltador, i per tant, un gran conversant.
En el tercer moviment – Finale (Allegro moderato)- Stadler oferí una interpretació excelent. Així com s’acostava l’abisme final, tot pundonor, el cel•lista rus s’anava superant compàs a compàs. S’engreixava en la dificultat, fent una exhibició de tècnica i sentit en els passatges més compromesos de l’exigent moviment final. Val a dir que hi ha marge de millora en els matissos, ara bé, si segueix la progressió actual, Stadler podrà aviat encalçar, i d’aprop, al seu colega Müller-Schott.
Amb Schumann (parlam ja de la segona Part), Hattori i els seus pupils es capbussaren del tot en la partitura. El director japonès amb molt bon criteri va optar per gairebé difuminar les cesures entre els moviments, tocant l’obra com un seguit. Gran encert. A la primera part, el respetable no va respetar el silenci entre les parts, picant de bamballetes provincianament a la fi de cada moviment. Sabre aplaudir (al bell final de l’obra) no respón a una convenció gratuïta, ans a la lògica musical. Una ovació a destemps, acostuma a desbaratar la catarsi creada i dilueix el contrast pretés entre les parts integrants.
Així doncs la Simfonia n.4 sonà d’una tirada i tots hi guanyàrem. Aquí sí, Hattori demostrà conèixer bé el gènero. Exquisita i encisadora; els oients ens delirem amb la pausada romança. Director i músics marcaren perfectament el contrast de l’esmentada romança amb la solemna i tràgica anacrusa inicial del temps introductori. “La mort plorada de la bella adolescent”, vaig anotar al bloc. Cinc minuts de màgia, misteri i bellesa irrepetibles.
Al cinquè i darrer moviment, la Simfònica de Balears va exhibir tot el seu potencial firmant un Lebhaft digne d’una orquestra de primer nivell. Els accents del director nipó aquí si tenien raó de ser i la conducció fou exemplar del primer al darrer compàs. El fugatto, executat amb una netedat escrupulosa i l’arrepleg de tots els temes previs, perfectament audibles en aquest moviment epílog, van fen honor a la darrera simfonia del gran Robert Schumann.
Tot i els retrets apuntats, potser estiguem davant un dels concerts més bells de quants s’han escoltat a la capital del Llevant. El compositor local Xavier Gelabert va estrenar, a més, l’obra Penjada Cordèlia, inspirada en el Rei Lear, de Shakespeare.
**
Després d’haver escoltat en qüestió de 10 dies dues vegades el Concert per a violoncel de Dvořák, hom té la sensació de que el curt adagio central amaga quelcom secret, i que molts pocs solistes l’arriben a copsar. Molts pocs. A les excelents interpretacions, tant de Müller Schott com Alexey Stadler, els manca aquest punt ensomniador, punyent…
Vaig sentir dir, fa anys, que Jaqueline du Pré interpretava, un dels concerts canònics de violoncel, la dirigia el seu aleshores marit Daniel Barenboim. Qui m’ho contava semblava convinçut de la veracitat dels fets: Barenboim, profundament emocionat i desolat, per l’interpretació de Dupré no va poder seguir dirigint i va haver d’ausentar-se de l’escenari. Desconec on esdevingué la fatal cesura, on s’amaga el trau emotiu: totes les meves sospites apunten a l’Adagio.
Com sonava la fusta de Du Pré. Alguns essers tocats de la mà de Déu aconsegueixen tornar a florir les fustes i el vèrnis, convertint, revertint la fusta en arbre milenari. I hom pensa que, efectivament, l’arbre té ànima, i sobreviu a l’apocalipsi de la fusteria, al purgatori del luthier. D’existir la reencarnació, vet ací una prova.
- Música Antiga dels Pirineus 2023, un festival de altura(s) bajo notas al reverso
- Año Wagner en Polonia bajo notas al reverso
- Schubert en Varsovia bajo notas al reverso
- El ‘Amén de Dresde’ y su Pentecostés wagneriana bajo notas al reverso
- La Educación Musical y su evolución histórica desde comienzos del siglo ... bajo educación
- Instrumentos: medidas, tamaños y proporciones bajo luthería
- Ciclo de Conciertos y Conferencias en la Real Academia de ... bajo temporadas
- La Universidad Politécnica de Madrid presenta su XXXIII Ciclo Sinfónico ... bajo temporadas
comentarios
dejar un comentario
Puedes escribir un comentario rellenando tu nombre y email.
Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>
Molt encertada la teva anàlisi respecte a l’importancia creixent de l’Auditori de Manacor, no només a nivell musical, sinó, i molt més, a nivell del millor teatre. Estic molt d’acord en la notable milloria de la nostra Simfònica. I que continui i que encara creixi més.
M’ha mancat una nota analítica sobre la composició estrenada de Gelabert, que, en obres seves que he sentit anteriorment a aquesta Penjada Cordèlia, m’ha semblat música “mala d’esclovellar”. Què en dius?
Molt agraït per el teu comentari Miquel. Tens raó, tractant-se d’una primera audició hauria d’haver inclòs ni que fossin quatre ratxes de “Penjada Cordèlia”. No ho vaig fer perque, com bé dius, em semblà una obra “mala d’esclovellar” i no vaig gosar dir un desbarat o incloure algun retret injustificat. Un amic de la Simfònica em va reconèixer que l’acústica, la reverberació de l’Auditori, no ajudà gens a esclovellar (quin mot més encertat) el missatge de la peça. Al concert previ de Palma, pel que m’han dit, es va poder escoltar millor. Així doncs, potser hi haurà una altre ocassió de fer més justícia al compositor de Manacor. Abans de tot, emperò, crec que hauria de llegir el “Rei Lear”. Enguany toca.