Equinocci de tardor (Part II) Quan t’entornes?
Planeta Agostini i Panini s’encarregaven d’inaugurar l’any escolar. Fascicles i col·leccionables, que mai arribà vem a col·leccionar del tot. Amb prou feines dues peces d’aeromodelisme, fusellatge extraviat d’un F-16 o la primera part de l’Oratori de Nadal de Bach.

Narodowe Forum Muzyki
Hom enyora el temps de quan el paper i el cartró eren bens preuats. Quan el marketing de mel i sucre, pura ingenuïtat, si ho comparem amb l’agressivitat sutil de l’actual branding. L’oci ha esdevingut competició.
Per molt que ens esforcem en dissimular-ho, tots ho sabem, vivim en una farsa continua. Un temps jugà vem a compondre un llaüt o refer els alerons del Messerschmitt a escala. Avui n’hi ha que volen retirar les juguetes de connotació bèl·lica; això sÃ, tothom pot comprar un dron utilitari al mall center del cap de cantó. Qualsevol diria que hem tornat curts de gambals.
Com sabem l’educació ha esdevingut un negoci, una indústria en espiral. Hi ha mà ster per qualsevol bajanada. La principal sortida dels mà sters en molts casos, és clar, l’ensenyament. Vull dir el postgrau es retroalimenta a sà mateix, una manera fictÃcia d’autojustificar la indústria educativa logarÃtmica (ensenyants de futurs ensenyants), cada cop menys vocacional i més crematÃstica.
Hom és el primer que voldria accedir a l’estatus d´ensenyant vocacional. No deixa de ser una cruel incongruència que als centenars d’anuncis que promocionen postgraus, mà sters i mòduls escurabutxaques, en quasi tots apareixen joves amb una rialla de galta a galta, togats i amb birret. Contents perquè saben que el seu futur està ja resolt, tan aviat facin efectiva la transferència de tres o quatre zeros, que costen aquests mà sters salvavides.
I em demanen heu vist mai a un universitari real amb birret, com no sigui a les antigues orles o les pel·lÃcules de Harry Potter. Jo personalment, no. Els publicistes encara empren malgrat tot el recurs estantÃs del birret, per dignificar l’educació de qualitat. El paral·lelisme de l’anunci amb la realitat no té agafada per enlloc. O em direu que la majoria de la joventut europea creu ulls clucs en els estudis, porta birret cada dia per anar a classe i en acabar troba feina “de lo seu†en un no res?
La realitat medià tica, per contra de la promocional, es nodreix de desgrà cies, magnificant tot allò negatiu. El món en va ple de drames i injustÃcies, ara bé algunes d’elles neixen, s’engreixen, clonen i es fan virals, als mateixos mitjans. Aquells que les denuncien, encengueren els à nims i revifaren les primeres flames no fa tant. El paper de diari és altament inflamable, sobretot el paper digital.
***
Fa un mes va obrir les portes el Narodowe Forum Muzyki (NFM) de WrocÅ‚aw, coincidint amb la 50ena edició del Festival Wratislawia Cantans. Mehta i la Israel Philarmonic Orchestra (Simfonia n.9 de Mahler) es van encarregar de la posada a punt sonora del neu recinte el 7 de setembre i l´Orkiestra Filharmoniej Narodowe i Jacek Kaspczyk de cloure l’efemèride el passat dia 19 també amb Mahler (La Simfonia dels Mils).
Servidor va poder visita la Sala Czerwona de les quatre que conformen el complexe de la NFM, en motiu del penúltim concert del festival. Giovani Antonini i Il Giardino Armonico van preparar un coktail barroc per empassar millor la posterior bacanal mahleriana de l’endemà . El també director artÃstic del Wratislawia Cantans va recercar a l’inventari setcentista composicions amb Cleopatra o Dido com a muses inspiradores. Passatges d’òperes, del Juli César (Haendel) i del Dido i Enees de Purcell, però també del cada vegada més reivindicat Johannes Adoph Hasse (Didone abbandonata), de qui aviat Cracòvia reposarà la desconeguda Sireo, re di Persa.
A l’ampla explanada, que separa o connecta l’Ã’pera i el Forum, plafons recorden mig segle de Wratislawia Cantans amb una tria retrospectiva dels cartells. Ves per on, un festival de música religiosa esdevingué, en temps de la Guerra Freda, el principal referent musical de la PRL (Polska Rzeszpospolita Ludowa, la República Popular de Polònia). És clar, que la religió pot interpretar-se sempre en sentit lax, Mahler i la seva vuitena simfonia, o cantata “dels Milâ€, inspirada en el Faust (contrapunt del bon cristià , vagi per dit), s’adiuen a la categoria.
Johann Wolfgang von Goethe, no especialment dotat per la música (potser el seu taló d’Aquil.les), inspiraria amb el seu immortal drama molts compositors posteriors. L’autor deïtat de la literatura alemanya va posar fi al complexa germà nic envers la cultura francesa dominant del segle XVIII. De llavors ençà molts francesos, Napoleó al capdavant, començaren a reverenciar l’enemic. Canvi de paradigma. Gounod, Massenet i Berlioz. A Cracòvia la tardor ha començat també molt fà ustica. Amb la maratoniana Condemnació de Faust, la música incidental d’Hector Berlioz a partir del drama homònim inaugurà dia 25 de setembre la 71ena temporada del Filharmonia Krakowska.
Cada racó té un esdeveniment que ens recorda la finitud de l’estiu: sa vermada de Binissalem, l’Oktoberfest de Múnich i d’uns anys ençà , cinquanta per alguns, també el Wratislawia Cantans breslau.
***
Els mallorquins d’un temps erem passadors de pena vocacionals i neguitosos per naturalesa. Unamuno deia, més o manco “el cristianismo nos hace tristes y nos impide gozar de la plenitud de la vidaâ€. Quelcom d’això hi deu haver. El primer que hom demanava a l’emigrant illenc que venia a passar un dies a l’illa, tot just arribat, sovint era: “Quan t’entornes?â€. I no era cap lleig, ans quasi un eufemÃstic “ben arribatâ€.
No hem estat els illencs mai excepcionalment efusius i aquesta fórmula del “Quan t’entornes?†confirma la nostra delectació genètica a marcar les distà ncies. A diferència dels meridionals purs no ens deixam endur per el present, tenim el futur molt en ment (la cultura de l’estalvi i dels bens immobles), i per això no ens resulta incongruent la correlació “Has tengut bon vol?†amb el tan nostrat “Quan t’entornes?†Pensar tant en l’esdevenidor ens esbrava el temperament, la qual cosa, tot sia dit, no necessà riament és dolenta.
Un bon dia destries dins l’Equinocci d’estiu, que s’assembla cada vegada més a l’Equinocci de tardor…I la recança, una de les paraules més belles del nostre idioma, toca al portal de ca teva. No la volem deixa entrar, però sabem que toca a la porta. Com el nin que s’enyora el primer vespre que no dorm a ca seva, al Heim, però s’ho ensuma d’una hora enfora. Aquest innocent “quan t’entornes?†sona diferent depenent de l’època de l’any, de les llunes minvants o creixents. Els espies i els agents secrets la coneixen bé aquesta pregunta, perquè sempre estan de pas.
Potser ells, els espies, estan vacunats contra el Heimweh, però em pens que no del tot, els precedeix segur una mena de Vorheimweh. El Vorheimweh seria una mena de antÃdot inhibidor contra el posterior Heimweh, un entristiment autoinduït previ, d’autodefensa, per esmorteir el vertader Heimweh. I per molt que avui dia el món ha esdevingut un seguit d’anades, vingudes i escales, a qualque indret de la nostra tardor somà tica s’amaga l’espurna, l’engruna agre d’allò que podrÃem anomenar, i tots m’entendreu ara: Urheimweh.
____________________________
- Evgeny Kissin, vanguardias de ayer y de siempre bajo notas al reverso
- La obertura de ‘La traviata’ bajo notas al reverso
- El ‘pathos’ mozartiano según Jan Lisiecki bajo notas al reverso
- La dictadura del pulgar en alto bajo notas al reverso
- La Escuela Superior de Canto de Madrid estrena una nueva ... bajo actualidad de centros
- Estreno de la Zarzuela ‘Se Vende’ en el Instante Fundación bajo lÃrica
- La agrupación Saxos ON OFF llega al XV Ciclo Maestros ... bajo temporadas
- Instrumentos: medidas, tamaños y proporciones bajo lutherÃa
dejar un comentario
Puedes escribir un comentario rellenando tu nombre y email.
Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>
comentarios
No hay ningún comentario aún, ¡Sé el primero en comentar!