Narodowe Forum Muzyki
Hom enyora el temps de quan el paper i el cartró eren bens preuats. Quan el marketing de mel i sucre, pura ingenuïtat, si ho comparem amb l’agressivitat sutil de l’actual branding. L’oci ha esdevingut competició.
Per molt que ens esforcem en dissimular-ho, tots ho sabem, vivim en una farsa continua. Un temps jugàvem a compondre un llaüt o refer els alerons del Messerschmitt a escala. Avui n’hi ha que volen retirar les juguetes de connotació bèl·lica; això sí, tothom pot comprar un dron utilitari al mall center del cap de cantó. Qualsevol diria que hem tornat curts de gambals.
Com sabem l’educació ha esdevingut un negoci, una indústria en espiral. Hi ha màster per qualsevol bajanada. La principal sortida dels màsters en molts casos, és clar, l’ensenyament. Vull dir el postgrau es retroalimenta a sí mateix, una manera fictícia d’autojustificar la indústria educativa logarítmica (ensenyants de futurs ensenyants), cada cop menys vocacional i més crematística.
Hom és el primer que voldria accedir a l’estatus d´ensenyant vocacional. No deixa de ser una cruel incongruència que als centenars d’anuncis que promocionen postgraus, màsters i mòduls escurabutxaques, en quasi tots apareixen joves amb una rialla de galta a galta, togats i amb birret. Contents perquè saben que el seu futur està ja resolt, tan aviat facin efectiva la transferència de tres o quatre zeros, que costen aquests màsters salvavides.
I em demanen heu vist mai a un universitari real amb birret, com no sigui a les antigues orles o les pel·lícules de Harry Potter. Jo personalment, no. Els publicistes encara empren malgrat tot el recurs estantís del birret, per dignificar l’educació de qualitat. El paral·lelisme de l’anunci amb la realitat no té agafada per enlloc. O em direu que la majoria de la joventut europea creu ulls clucs en els estudis, porta birret cada dia per anar a classe i en acabar troba feina “de lo seu” en un no res?
La realitat mediàtica, per contra de la promocional, es nodreix de desgràcies, magnificant tot allò negatiu. El món en va ple de drames i injustícies, ara bé algunes d’elles neixen, s’engreixen, clonen i es fan virals, als mateixos mitjans. Aquells que les denuncien, encengueren els ànims i revifaren les primeres flames no fa tant. El paper de diari és altament inflamable, sobretot el paper digital.
***
Fa un mes va obrir les portes el Narodowe Forum Muzyki (NFM) de Wrocław, coincidint amb la 50ena edició del Festival Wratislawia Cantans. Mehta i la Israel Philarmonic Orchestra (Simfonia n.9 de Mahler) es van encarregar de la posada a punt sonora del neu recinte el 7 de setembre i l´Orkiestra Filharmoniej Narodowe i Jacek Kaspczyk de cloure l’efemèride el passat dia 19 també amb Mahler (La Simfonia dels Mils).
Servidor va poder visita la Sala Czerwona de les quatre que conformen el complexe de la NFM, en motiu del penúltim concert del festival. Giovani Antonini i Il Giardino Armonico van preparar un coktail barroc per empassar millor la posterior bacanal mahleriana de l’endemà. El també director artístic del Wratislawia Cantans va recercar a l’inventari setcentista composicions amb Cleopatra o Dido com a muses inspiradores. Passatges d’òperes, del Juli César (Haendel) i del Dido i Enees de Purcell, però també del cada vegada més reivindicat Johannes Adoph Hasse (Didone abbandonata), de qui aviat Cracòvia reposarà la desconeguda Sireo, re di Persa.
A l’ampla explanada, que separa o connecta l’Òpera i el Forum, plafons recorden mig segle de Wratislawia Cantans amb una tria retrospectiva dels cartells. Ves per on, un festival de música religiosa esdevingué, en temps de la Guerra Freda, el principal referent musical de la PRL (Polska Rzeszpospolita Ludowa, la República Popular de Polònia). És clar, que la religió pot interpretar-se sempre en sentit lax, Mahler i la seva vuitena simfonia, o cantata “dels Mil”, inspirada en el Faust (contrapunt del bon cristià, vagi per dit), s’adiuen a la categoria.
Johann Wolfgang von Goethe, no especialment dotat per la música (potser el seu taló d’Aquil.les), inspiraria amb el seu immortal drama molts compositors posteriors. L’autor deïtat de la literatura alemanya va posar fi al complexa germànic envers la cultura francesa dominant del segle XVIII. De llavors ençà molts francesos, Napoleó al capdavant, començaren a reverenciar l’enemic. Canvi de paradigma. Gounod, Massenet i Berlioz. A Cracòvia la tardor ha començat també molt fàustica. Amb la maratoniana Condemnació de Faust, la música incidental d’Hector Berlioz a partir del drama homònim inaugurà dia 25 de setembre la 71ena temporada del Filharmonia Krakowska.
Cada racó té un esdeveniment que ens recorda la finitud de l’estiu: sa vermada de Binissalem, l’Oktoberfest de Múnich i d’uns anys ençà, cinquanta per alguns, també el Wratislawia Cantans breslau.
***
Els mallorquins d’un temps erem passadors de pena vocacionals i neguitosos per naturalesa. Unamuno deia, més o manco “el cristianismo nos hace tristes y nos impide gozar de la plenitud de la vida”. Quelcom d’això hi deu haver. El primer que hom demanava a l’emigrant illenc que venia a passar un dies a l’illa, tot just arribat, sovint era: “Quan t’entornes?”. I no era cap lleig, ans quasi un eufemístic “ben arribat”.
No hem estat els illencs mai excepcionalment efusius i aquesta fórmula del “Quan t’entornes?” confirma la nostra delectació genètica a marcar les distàncies. A diferència dels meridionals purs no ens deixam endur per el present, tenim el futur molt en ment (la cultura de l’estalvi i dels bens immobles), i per això no ens resulta incongruent la correlació “Has tengut bon vol?” amb el tan nostrat “Quan t’entornes?” Pensar tant en l’esdevenidor ens esbrava el temperament, la qual cosa, tot sia dit, no necessàriament és dolenta.
Un bon dia destries dins l’Equinocci d’estiu, que s’assembla cada vegada més a l’Equinocci de tardor…I la recança, una de les paraules més belles del nostre idioma, toca al portal de ca teva. No la volem deixa entrar, però sabem que toca a la porta. Com el nin que s’enyora el primer vespre que no dorm a ca seva, al Heim, però s’ho ensuma d’una hora enfora. Aquest innocent “quan t’entornes?” sona diferent depenent de l’època de l’any, de les llunes minvants o creixents. Els espies i els agents secrets la coneixen bé aquesta pregunta, perquè sempre estan de pas.
Potser ells, els espies, estan vacunats contra el Heimweh, però em pens que no del tot, els precedeix segur una mena de Vorheimweh. El Vorheimweh seria una mena de antídot inhibidor contra el posterior Heimweh, un entristiment autoinduït previ, d’autodefensa, per esmorteir el vertader Heimweh. I per molt que avui dia el món ha esdevingut un seguit d’anades, vingudes i escales, a qualque indret de la nostra tardor somàtica s’amaga l’espurna, l’engruna agre d’allò que podríem anomenar, i tots m’entendreu ara: Urheimweh.
____________________________