Doce Notas - docenotas.com - m�sica y danza

Mercado en Kutaisi

Occident, vet ací el mite del segle passat. Aquesta raça d’homes i dones exemplars que no planyen mai, en públic si més no. Ara que Orient s’ha occidentalitzat, el cabrum s’agenolla ‘orientant-se’ cap als gratacels asiàtics. Amb una paraula: Orient i Occident han perdut el nord.

Edvard Grieg condormit a l’engronsadora del porxo. Grieg també em recorda a Mark Twain. La caseta d’estiu, blau marí titanlux, amb el fiord a l’abast, els dits en pentinen la silueta, propera i llunyana alhora. La seva música indolora m’ablaneix la fels mentre llegesc Hesse i el seu Peter Camenzind. L’etern adolescent enfilant-se com una sargantana pels Alps amb avarques i cos de camisa, cercant la primera flor de lis de l’any. Suïssa, potser el país més cap quadrat del món. Helvècia, el paisatge més salvatge d’Europa. Hesse descriu el poblet dels Camenzind, com si es tractés d’un paratge caucàsic, d’una estampa quasi xerpa:

“Les nostres cases són de fusta, bastides a l’antiga; no tenen edat, rara vegada es construeix cap nou habitatge. Les casetes velles es refan a escomeses quan es menester. Enguany la clastra, la propera vegada la teulada. Moltes tenen just mig balcó. Allò que fou paret de menjador, ha esdevingut l’aiguavés del sòtil. I quan la post ja no pot aprofitar-se, i és massa bona per cremar-la, es fa servir per reforçar les païsses i la vaqueria, o si escau, de travessa per barrar la porta. El mateix passa amb els seus habitants, cadascun té el seu rol, tard o d’hora es retiren, esdevenen noses i finalment la foscor se’ls emporta, sense massa escarafalls ni escàndol. Després de molts anys de ventura, hom torna al poble i comprova que res ha canviat, a banda d’unes quantes teulades referides. Aquelles teulades que hom recordava noves, han tornat velles. Els vellets d’aleshores encara romanen al poble. Són, això sí, uns altres vellets, els quals han habitat les mateixes cabanes, porten el mateix llinatge i tenen esment, així mateix, de la canalla de cabell fosc; si ens fixam amb les seves fesomies ruades, costa destriar-los dels que ja han finit”. 

*

Arribes a Kutaisi, un dia de mercat, el carrer fa pujada. La catedral de Bragati amb el seu teulat  turquesa. La nineta de la ciutat. El mirador a un Caucas polsegós.

La catedral de Bragati

El riu Rioni, grisenc, argilós. N’hi ha que quan viatgen sempre peguen per darrera. A Ca’n Giorgi s’arriba pel carrer Chanchinbadze, paga la pena emperò fer un poc de voltera. La línea recta ens priva sovint dels millors paratges. La falsa drecera em porta a un carrer de terra vorejat de tancats, llorers i nisprers. A mà dreta, l’escampadissa de teulades davalla en desordre, esportellada, cap la petita vall urbana. Més enllà, en segon terme, les primeres neus, les muntanyes de Ratxa. Hort, jardins, parrals. Cinc minuts després d’esquenar la catedral hom sembla trobar-se a foravila. Hi ha carrers que comencen cèntrics i embotigats i acaben enmig d’un sembrat.

Al basar, la fruita fa sovint més bona cara que els placers. Les venedores i el presumpte comprador ens miram mútuament sense cuidar les formes, ens examinam. Davant dels banys públics, una dona ven doblecs de paper higiènic. Un taxista, pagès a temps parcial, exposa l’esplet de taronges amagat al maleter; un homo geperut cerca el seu racó dins la gernació rossegant un carretó buit de queviures. Un cotxe porta al portaequipatges un altre cotxe; la carcassa metàl·lica, la carn d’olla d’un vehicle sinistrat. Sembla caòtic, però hi ha ordre tot i la manca de semàfors. La gent és xerrim i renouera.

Les hores solars en comptes dels dígits. La dictadura del rellotge es troba en fase embrionària. Sabbath en petit comité a l’antic barri jueu, el rabí i mitja dotzena més. Els mobles de la sinagoga deportats al pati, a la  intempèrie. Fan obra a l’interior del temple. A la tarda en tornar passar pel mercat, les mateixes placeres, el mateix gènero. Poc a poc el mercat s’esvaeix. Nosaltres, turistes, encara ara no hem adulterat el tempo dels nadius.

Ivo Andrić poetitzà als Balcans la ingerència de l’agrimensor, la fulla excel, la quadrícula de l’homus germanicus. A l’hostal de Kutaisi la porta queda oberta tota la nit, els cans pasturen a lloure. Molt prop, a Bragati, trobada nocturna d’enamorats. Gespa i lleure per als adolescents, pastura per una guarda de vaques de ciutat, potser també furtiva. Picarols a mitjanit. A sota, la taca de la ciutat tota de llumetes.

Els marxrutka del Caucas sovint porten les llunes esquerdades, qualque pedregada escopida pel rost de la cuneta. Fins que el vidre no amenaça de cruixir del tot, no es reposa. La carretera orfe d’asfalt i sembrada de sotracs. El riu Rioni enfilant-se cap les terres de Ratxa. Passen els minuts, un parell d’ hores i la vinya compareix: els primer pobles. El verd de la vall deixa enrere l’aridesa precaucàsica.

I la carretera s’acaba allà on el darrer allau o l’esbaldrega diu prou. A la part alta de Ratxa,  barrera i cul de sac amb Rússia, només cursa el transport públic a l’estiu. Al curs alt del Rioni, el riu encabit entre tresmils, s’eixampla sense avisar. Aprofitant aquesta vall sobtada, dos pobles rival es fan la punyeta quan arriba el bon temps. I a les berbenes de l’estiu (o com en diguin al Caucas) em puc imaginar les bregues i els festejos, la sang i la llavor, el raïm i el vi, el líquids i els humors barrejant-se, al dictat de la natura. Aquí dalt no hi forns. Abans del mal temps, llenya i farina a balquena. A cada casa pasten i enfornen aquest pa mil.lenari.

Puente sobre el Rioni

Els ponts aquí no són de concret, vull dir no són ponts concrets, són volàtils. En Nika em conta que l’any passat, o l’any passat l’altre, van construir-ne un de formigó. Als pocs mesos el riu se’l va fer seu. A corre-cuita en van aixecar un altre, més robust, i abans d’acabar el desgel, el Rioni ja l’havia escapçat de bell nou. Els ponts són esvelts, passarel·les de filferro i fusta, gronxats pel vent i el pes.

Al llogaret de Zhashkva hi viuen una dotzena de vilatans. Al darrer revolt del camí clapat de neu, hi trobam la casa de Gia. Viu sol, tot l’any, enrevoltat d’aviram i amb la Labashka, la cusseta que m’ha delatat mig kilòmetre abans. El camí a estones esdevé carrer, s’estreny i hom troba una duna de neu agranada pel vent. Dues bèsties arrosseguen una arada de fusta. Una escena quasi bíblica. El ramat davant i els dos homes, pare i fill potser, al darrera, tancant la comitiva. Silenci. En aquest poblet la igualtat no rau entre homes i dones, ans entre homes i vaques.

De retorn a la ciutat. Vestigis d’oligarques enriquits a Moscou –arquitectures pretensioses de gust qüestionable- i cotxes de gama alta conduits per homes amb xandall. La gent gran i els nins  es fan seu el parc i ruralitzen la ciutat. Les gallines als jardins i la via pública envaïda pels marxants. La gent toca el clàxon, no tant per estrés com per impulsivitat connatural. Una manera com qualsevol altre de saludar. L’espontaneïtat que l’home d’Occident ja ha esborrat del seu ADN.

Al taxi, camí de l’aeroport. El xofer atura el cotxe per saludar dos amics. Van força beguts i volen anar a pegar un capfico a la Mar Negre (a cent cinquanta kilòmetres, potser més). Per l’aspecte que fan, diria que volen viatjar de franc. El taxista fa entrar els dos amics als seients de darrera sense dir-me cap paraula. Abans d’engegar el cotxe, aparcat a les males a la cuneta, hi ha quatre crits en georgià i el taxista els fa davallar així com els ha convidat poc abans. Quinze minuts més tard em deixa ben davant la terminal de Sortides. Abans d’acomiadar-me m’obliga a apuntar el seu nombre de telèfon per quan torni a visitar el país. ‘Pakazi’, ho comprova. ‘Xarosho’.  En tornar em portarà ben davant l’hotel, crec que m’ha dit.

**

Pau Casals, internacionalment conegut com Pablo Casals (als seus enregistraments i al seu festival homònim al bres catalanista de Prada) xucla la pipa i ataca l’acord inicial del concert d’Elgar. Entrelluca el Canigó. La muntanya guaita per la finestra de pit en ample. El violoncel sona a fusta i a vernís. Ja ho deia Falla, el músic i l’instrument s’han de mimetitzar. La carn esdevé fusta i la fusta carn.

I com així dimoni, tant renou? Tanmateix tot és redueix a dues nacions, vull dir: els homes de camp i els homes de ciutat. Els que viuen amb la natura i els que diuen defensar-la. Tot és bipolar en aquest món. Occident i Orient. Les Germanies: senyors i pagesos. Les minories sovint tenen raó, fins que esdevenen majories. La majoria no pensa. Els diaris, un garbuix d’obvietats i propagandes. No hi ha diari que no suri sense propaganda (comercial o política). Vigilau en fer servir aquesta paraula, qui la retreu pot tallar-se. La propaganda és un ganivet sense mànec, amb tall en ambdós sentits. On comença la meva propaganda i on comença la teva. Sóc jo l’íntegre i els altres els manipulats? Estic absolt d’aquest verí?

***

La branca podada de l’arbre genealògic dels Camenzind, com la del llibre de família dels Buddenbrooks. Sant Francesc d’Assís, aquell boig que predicava als ocells, ignorat pels ecologistes que volen amb business class. La natura entre reixes (qui va dir que no es podien posar tanques al camp? Segur que no va ser Googleearth). Però no, no encara, hem de tenir esperança. L’ ingenuïtat és mala de matar, com una figuera surada. Com diu en Miquel Mestre tots tenim un poc de Peter Camenzind. Un poc de Peer Gynt.