Subtileses de la pĂ tria: masurques, dongs i sivelles
Josep Roth va reintrepretar a la seva manera allĂČ de Ubi bene, ibi Patria. Lâany 1930 sâadreçà aixĂ al seu editor Gustav Kiepenhauer, parafarsejant les Ănfules patriĂČtiques del moment, en els segĂŒents termes : âWo es mir schlecht geht, dort ist mein Vaterland. Gut geht es mir nur in der Fremdeâ (AllĂ a on no em van bĂ© les cases, allĂ hi ha la meva pĂ tria. NomĂ©s a lâestranger la vida em somriu).

Aquestes paraules les va rubricar un dels periodistes mĂ©s ben pagats del primer terç de segle XX, nascut a un dels indrets mĂ©s pobres de Centreuropa: a la multiĂštnica Galitzia, un dels ignots recons de lâimperi austro hongarĂšs. Tot un Weltburger i al mateix temps un exiliat de lâantiga Europa imperial. NostĂ lgic dâun mĂłn del que alhora renegava. Es pot enyorar allĂČ de quĂš hom renega? Per descomptat que sĂ. Tal volta renegar i estimar siguin en certa manera sinĂČnims encoberts. Roth, acabaria proclamant-se patriota dels allotjaments de cinc estrelles, en paraules seves: un HotelbĂŒrger. Un Hotelpatriot.
Hi ha exilis de facto, nâhi ha interiors, mediĂ tics, anĂČnims, retransmesos, escenificats, impostats i exilis que ni tan sols sĂłn exilis. Vivim en temps dels âexâ: dels expats i dels br-exits. En cap cas, temps dâexilis. LâaĂŻllament, la fuita real avui Ă©s un impossible al primer mĂłn. Una benedicciĂł fins i tot, si qualcĂș aconsegueix assolir-la (ni que sigui per uns dies, per unes hores). Ben mirat, exiliar-se pot esdevenir un privilegi mĂ©s que una condemna.
El patriotisme, acompanyat sovint dâescarafalls i banderoles, supura anacronisme per tots costats. La generaciĂł 5G tĂ© una Ășnica pĂ tria, la pĂ tria del giga, la gigapĂ tria, la pĂ tria dels nostres dispositius mĂČbils. Instagramar banderes i retwittejar consignes, viralitzar el sentiment nacional,… la solemnitat patriĂČtica esbravada. Banalitat sorollosa.
En efecte nâhi ha que sâescanyen la veu exaltant la terra (ÂżquĂš vol dir âla terraâ als nostres temps?). Potser el patriotisme en el sentit mĂ©s noble de la paraula patriota (si Ă©s que la paraula patriota pot arribar a ser noble) Ă©s tal volta un patriotisme subtil, anĂČnim, modest i silenciĂłs. Si mai ha existit la pĂ tria, sigui quin sigui el seu significat, potser se la devem mĂ©s als bards nostĂ lgics i porucs que als galons i la pitrera dels herois. Patriotisme: anacronisme, arcaisme, polisĂšmia dâun mot inestable (la pĂ tria mai Ă©s un territori equĂvoc ,fix) que connota mĂ©s que denota. I en el pitjor dels casos fins i tot: detona.
Lluny doncs els temps en que lâexili era una qĂŒestiĂł irreversible. Quan sortir a comprar tabac sovint esdevenia una decisiĂł gairebĂ© sense gir de fulla. Militants de bandera, proclames dâun histerisme estantĂs.
Els patriotes partits no acostumen a tornar al lloc dels fets. Si ho fan, malgrat tot, és sota la seva responsabilitat.
Tres âexpatsâ il·lustres: Chopin, Rachmaninov, Dietrich
La masurca
Si el jove Fryderyk Chopin (1810-1849) haguĂ©s optat per romandre a VarsĂČvia lâany 1830 (ja no hi tornĂ mai mĂ©s), potser mai les masurques haurien sonat com sonen. Punyents, etĂšries, aristocrĂ tiques. I tanmateix lâalenada remota del camp, el referent motriu inicial no ha prescrit del tot, encara hi ressona al seus fonaments. LâintĂšrpret lâha de sabre retrobar. Dintre la fondĂ ria dâuns compassos senzills, sâhi destria la dansa atĂ vica, el ball alentit, la rĂtmica quasi contemplativa dâun vals contrafet, remotament ballable, nomĂ©s a lâimaginari. Com entendria la mĂșsica tradicional un infant de bona casa que adesiara sâescapa a fora vila i sent tonades. PartĂcip accidental del Volksgeist ; un patriota, un patriota de ciutat. Al camp, no existeix la pĂ tria.
Des del punt de vist estrictament tĂšcnic algunes masurques no resulten excessivament complexes. Ara bĂ©, a nivell interpretatiu, la masurca, mĂ©s encara que el nocturn, esdevĂ© la gran meravella creativa del geni polonĂšs. El grau de sibaritisme interpretatiu assoleix en aquesta dansa de la regiĂł de MasĂșria (nordest de PolĂČnia) les cotes dâexigĂšncia mĂ©s inversemblants.
No ens estranyi que conjuntament amb els tres premis que es reparteixen cada cinc anys al Concurs Internacional Chopin de VarsĂČvia hi hagi tambĂ© una menciĂł dâhonor per la millor interpretaciĂł de la masurca. Les masurques de Chopin no sĂłn el ball, en sĂłn la seva lâevocaciĂł. Lâaire que desprenen els vestits voleiats, les passes endavant i endarrera, el botets fanfarrons en fals, lâesguard adolescent.
Les campanes
Sergiei Basilievich Rachmaninov (1873-1943) – es pot nĂ©ixer amb un nom mĂ©s rus?- va abandonar RĂșssia lâany 1917, poc abans de que lâimperi tzarista mutĂ©s en imperi soviĂštic. Ja no hi tornĂ mai mĂ©s. Sembla que Rachmaninov mai es va sentir del tot integrat al paĂs dâacollida, malgrat feina no nâhi faltĂ . Potser trobava a faltar a Nova York el so de les campanes, audibles encara ara a les dues grans metrĂČpolis russes. A Manhattan el clĂ xon dels cotxes aniquilava qualsevol remor de resiliĂšncia decimononĂČnica .
Tanmateix els darrers harmĂČnics de les campanes peterbugueses, creuaven el BĂ ltic, lâAtlĂ ntic i empeses pel Golfstream arribaven esmorteĂŻts a les oĂŻdes del virtuĂłs rus, qui va viure sempre amb la ment immersa a la seva mare pĂ tria. Rachmaninov va viure perennement al segle XIX, al San Petersburg de la seva joventut, com si donĂ©s lâesquena al present, al futur.
Poc abans de partir va compondre una mena de quadre sinfĂČnic-coral titulat Les Campanes. Partint dâun text homĂČnim dâEdgar Allan Poe, Rachmaninov estructurĂ les quatre etapes de la vida en quatre tocs de campanes diferenciats: el naixement, les noces, lâincendi i la mort. Com si lâexistĂšncia dels homes estiguĂ©s fiscalitzada per aquest instrument vigilant, que un temps coronava els pobles i amb lâonda expansiva del seu dong limitava i vehiculava els desplaçaments i els dominis finals dels nostres avantpassats. Les campanes sĂłn molt mĂ©s que rellotges diaris, molt abans que aixĂČ, esdevingueren rellotges vitals.
Les campanes i els carillons tenen efectivament quelcom de natalici i mortuori. Tota la melancolia dâuna vida pot encabir-se dins una martellada sonora i solitĂ ria. Penseu en Dickens i la tonada universal del Big Ben, aquella melodia que escolta ara el londinenc al Protectorat de lâĂndia o a les costes australianes. Per uns instants vol veure les ribes del riu Thames reflectides en aigĂŒes del PacĂfic. Notes dâun primigeni butlletĂ horari, que pareixen encobeir la sĂłn a tots els infants del mĂłn.
Com els colons britĂ nics, Rachmaninov encara sâallunyĂ (fĂsicament) mĂ©s de casa seva als seus darrers dies. Del BĂ ltic a lâAtlĂ ntic i de lâAtlĂ ntic al PacĂfic. Tota una ironia de la vida que un peterburguĂ©s nobiliari finĂs el seus dies al racĂł mĂ©s desarrelat dels EE.UU., al racĂł mĂ©s postĂs del planeta, a un carrer arrenglerat de palmeres, pomposament pretensiĂłs, farcit dâeuropeus desencantats i piscines sense banyistes. Rachmaninov morĂ a Beverly Hills el mes de març de 1943. Aquells dies Sant Petersburg, Leningrad millor dit, patia el segon any de setge consecutiu.
Les sivelles
Marie Magdalene Dietrich (1901-1992) sĂ retornĂ al seu Berlin natal, al seu barri natal de Schöneberg. Va ser lâany 1960 quan va retrobar el seu Koffer (maleta) a una ciutat que res tenia a veure amb la que havia abandonat a mitjans dels anys 30. A final dâaquesta dĂšcada Marlene renunciĂ a la nacionalitat alemanya per adoptar-ne la nord-americana. Durant la guerra cantĂ per les tropes aliades, fet que molts ex compatriotes no li perdonaren quan Willy Brandt convidĂ a lâactriu a fer un discurs des del Rathaus de Schöneberg. Una part important de la poblaciĂł alemanya la considera traĂŻdora per haver renunciat al passaport alemany i per haver encoratjat les tropes americanes.
Valija en castellĂ , walizka en polonĂ©s, Koffer en alemany. Efectivament un temps la maleta no era un trolley volander, ans un cofre sĂČlid, una caixa, un tresor a on nomĂ©s hi tenien cabuda els bens i records dignes dâesser emportats a lâexili. PerquĂš, un temps, els exilis eren sovint irreversibles. Marlene va deixar una maleta a Berlin (Ich habe noch einen Koffer in Berlin, diu la cançó), per si un cas. Ara es troba apunt de desfer aquelles sivelles de cuiro ben tibants i retrobar-se amb la seva infĂ ncia i joventut: Ilustrierte, Sammelbilder, SchwarzweiĂ Fotos..
Obre una capsa del temps, que pertany a una altra ciutat, a una metrĂČpoli desapareguda, desdibuixada del mapa, tutelada, dividida en dos sectors: Est i Oest. Com VarsĂČvia, com Leningrad, Berlin una altra capital derruĂŻda, vĂctima, en part, del patriotisme mal entĂšs. Pocs mesos desprĂ©s del retorn de Dietrich a Berlin Oest, lâestiu de 1961 un mur començà a separar ambdues ciutats, ambdĂłs paĂŻsos. Ja sĂ© sap, el mapes polĂtics (a diferĂšncia dels fĂsics) quan surten dâimpremta adjunten ja la data de caducitat.
I Ulises tambĂ© tornĂ , com recorda lâĂČpera de Monteverdi. QuĂš hi troba a casa? Segurament que la pĂ tria, tota ella era una fabulaciĂł, una fabulaciĂł com lâodissea prĂšvia. Lâuna depenia de lâaltra. Es necessitĂ vem mĂștuament. Tot ficciĂł i tot lirisme, quimera i anhel, Ăšpica en vers dâun autor Ăšpic, irreal i real alhora. NomĂ©s oloram intensament ca nostra quan en som enfora. La distĂ ncia, en temps o espai, tant si fa. Llunyania. I potser sigui cert allĂČ que va dir el poeta, que lâĂșnica pĂ tria real, roman per sempre a lâinfĂ ncia: a les tovalloles plegades, al regust de llet agre, al rebost, al corral.
Territoris encara inexplorats, mapamundis en blanc, la pĂ tria dels contes i les rondalles on els topĂČnims no existeixen; els noms propis, contraindicats. El bres, la cambra, el corral, la carrera. Aquelles carreres sense pavimentar, sempre enfangades, del stetl que va conĂ©ixer Joseph Roth, abans dâesdevenir Joseph Roth. AllĂ on les fronteres canviaven cada instant de mans i les llengĂŒes es barrejaven com si la fabulada Babel fos la mare pĂ tria Ășltima. Les paraules no debades sĂłn autoexplicatives: PĂ tria remet a infĂ ncia. Aquesta tampoc nâĂ©s una excepciĂł.
____________________________
- AndrĂĄs Schiff, Sonya Yoncheva y Janine Jansen tres citas ineludibles ... en notas al reverso
- Del Adviento a la Marcha Radetzky. MĂșsicas de solsticio en ... en notas al reverso
- Croacia de turismo cultural en Wroclaw. 7Âș Premio Angelus en notas al reverso
- Praga y sus sirenas de agua dulce en notas al reverso
- Especial Cursos de Verano 2026 en Doce Notas en Cursos de Verano 2026
- Comienza el Festival de Piano Iturbi con ocho conciertos y ... en festivales
- La Ăłpera a capela âSvadbaâ y âKlaraâ, cuya protagonista es un robot de ... en festivales
- Curso y Festival Internacional SemitonĂa de Cuenca en Cursos de Verano 2026
comentarios
dejar un comentario
Puedes escribir un comentario rellenando tu nombre y email.
Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>











El lloc on habitem (wohnen) Ă©s la contrada (die Gegend), on la realitat (Wirklichkeit, no RealitĂ€t) se’ns contraposa i on hem d’edificar i cultivar (bauen). Tothom tĂ© una Heimat, un lloc on et sents a casa (Heim) i vius en secret (Heimlichkeit). En cas contrari, quan l’Ă©sser humĂ perd Heim und Heimat, ens arriba die Unheimlichkeit, que Ă©s un habitant remolest, com els mĂČbils intel·ligents que et fan perdre el sentit, la direcciĂł, el significat de solstici, la diferĂšncia entre llum i nit, entre dia i fosca. Aleshores tot esdevĂ© heimatlos, i aixĂČ Ă©s el que no haurĂem de permetre. Banderes i estandarts pertanyen, Ă©s ben cert, al passat, perĂČ aquells que tenen el poder de l’estat en fan un Ășs massiu. Els altres ens hem de conformar amb pĂ tries fictĂcies, en llars del passat, i hem de viure amarats de nihilisme, el mĂ©s inhĂČspit (unheimlich) dels hostes, com va escriure Nietzsche. Enhorabona Joan per l’article. Ets un erudit de categoria. I ho diu, com bĂ© saps, un exiliat de facto que viu a diferents mons de fantasia. En el passat medieval i en un futur imaginari. Salut!