Doce Notas - docenotas.com - m�sica y danza

La processó es desfigura, les curolles elevades van esbravant-se poc a poc fins que, qui més qui manco, reprèn el fil de la quotidianitat aparcada en zona blava. Retornam a la mortalitat. Es tanca la porta del carrer. Escarnint la frontissa, la falsia deixa anar aquell jameg elegíac, on es confiten totes les migranyes del capvespre.

Hi ha melòmans que siulen o xiuxegen interiorment els motius més eufònics de les tonades escoltades. Tot canvi d’estat exigeix un impasse de transició. Es allò que em podríem dir el lapse de descompressió. Tornam a la superfície.

Ja dins google, tecleges quatre mots asintàctics. Cerques, posem, una versió de la peça escoltada per fer-ne comparança. Sempre comparant, quin mal vici. Aquella versió et porta a una altra i així exponencialment fins l’infinit. En un no res l’enfilall de peces suggerit és il·limitat. La maquinària de realitat augmentada o d’intromissió encoberta fa la resta. T’indignes amb el cercador, no vols que ell suplanti el teu cervell i t’alegres quan veus que la cançó que fa cinc no té res a veure amb el teu paladar musical.

Sortosament els algoritmes no són perfectes, encara. T’alegres de no ser tan previsible com es pensava la llei probabilística i la dictadura del big data. Encara no sóc un robot (al menys no sóc conscient de ser-ho), tot i que l’ordinador, val a dir, m’ho demana cada vegada més sovint i començ a dubtar-ho. Té bemolls l’assumpte: l’ordinador,ell, em demana, a mi, si som un robot.

El monitor vendria a ser un mirall que vol predir i provocar la cabòria immediatament posterior de l’usuari. Com si un i l’altre juguessin als escacs. Com si fes un buidatge d’allò que el cervell processa o podria processar. Ara sé per que els anomenen exploradors, explorers: t’exploren les idees, les xuclen, fins posar en dubte la teva identitat genuïna i única, fent befa i ridiculitzant el teu jo més cultivat i amagat. Aquella torreta d’ivori, aquella talaieta domèstica, que no havies gosat compartir amb ningú, de sobte es despulla davant el teus ulls. A la xarxa, ja se sap, despullats i despullades a balquena. Fatalitat, lascívia algorítmica.

Audición pública de un piano automático Welte Mignon

Els playlists que tots enaltim, es cargolen, trunyellen i s’eternitzen talment una cadena d’ADN, com si en fossin part d’ella. Tants menús musicals auto generats han convertit en obsoletes sigles com LP, VHS, CD, DVD. La generació espontània de receptes personalitzades on time planteja el problema de la finitud impossible. On comença el playlist, on acaba? Qui el pensa? Hi ha un demiürg al darrera o un desinteressat axioma matemàtic? Un automatisme sense ningú que el controli? Quin és el seu punt final i el seu primer mot? Ambdós són susceptibles de ser eixamplats ad eternum. El playslists no tenen durada definida, tenen vocació algo-rítmica, rítmica cap a onsevulla.

A youtube la música és un flux constant sense inici ni destí. El play inicial se va retro-alimentant com una bolla de neu que mai arribàs a tocar terra. Els algoritmes no acaben mai la fam són il·limitadament voraços. Habitam un temps, en què l’aritmètica del click va radiografiant el pretès retrat robot del nostre adn musical inacabat, el va també remodelant simultàniament i replicant. Abans estàvem en mans de la indústria, del marketing, dels royalties, dels gurús…, avui no sé sap ben bé d’on bufa el vent.

Hi va haver un temps, gens llunyà, on hi havia un alfa i omega. Parl de quan la finitud existia. Els vinils, per exemple, tenien una durada concreta: 20, 25 minuts. Acabat el darrer solc, l’agulla perseverava encara algunes voltes. Revolucions sobrants com volent perpetuar l’espiral.

Cada format té la seva particular manera de traspassar, o de retirar-se amb més o menys dignitat.

IMMOLACIÓ (del toca discos). L’agulla s’acosta a l’epicentre, a l’abisme, al forat negre del vinil, aquí on l’espiral esdevé buit. Aquesta mena de fil dental que agrana cada pista s’adona de la seva imminent finitud, de la seva inutilitat i es retira a cotxeres per sí sola. Pren la cicuta, abans de que la corrent l’aboqui a la cascada central. S’eleva lleugerament, enrecula i reposa com la post del pas a nivells a la vorera del disc, el qual, tard o d’hora, entregat, culminarà la seva ralentida rotació.

GUILLOTINA (del cassette). En el cas de la pletina, la fi era més abrupta i sobtada. Sovint després de les peces encabides a la cara A i ha havia un romanent de silenci magnètic, alguns metres de footage sobrant. Aquell silenci renouer podia allargar-se una mica més, però quan manco ho esperàvem ensopegava amb l’stop i quelcom es desnucava dins la bobina. Com si una guillotina tallàs d’un cop sec (ta-tak) aquell continuu de so modulat, certificant-ne el rigor mortis. Veritat, hi havia pletines que llegien cares B, sense destapar-se: l’auto-reverse.

PICADA MORTAL. El lector del disc digital no fa concessions: quan s’acaba, s’acaba. El seu minutatge fina puntual, ni s’allarga ni es demora. Tan sols una brunzida final, com de picada de serp, com un darrer espasme. El llit del CD s’enretira i només queda la llum encesa del lector, llum quasi de vetlla fúnebre. El petit monitor ens diu Goodbye. A dintre, ajagut, ennitxolat, el disc es resigna al seu repòs, qui sap si interí o etern.

***

Stirbt die Kunst? (Mor l’art?) porta per títol el primer article periodístic que Kurt Tucholsky publicà l’any 1911 i que esdevingué en certa manera el debut literari d’un dels escriptors del segle passat més reivindicats en llengua alemanya. En aquest breu article de caire assagístic Tucholski es fa ressò d’unes inflamades paraules del també periodista i corresponsal Victor Auburtin:

“L’art és èxtasi, vertigen, entusiasme, ensomniar, deliri…l’art s’alça de les decadents esglésies on els mossens mentiders preguen…l’art neix dins el ‘vagabundatge’ i la mísera existència de l’actor, a les petites ciutats provincianes arraconades, a on encara no ha arribat el clavegueram, però tanmateix indrets idíl·lics, ja que els requisits que possibiliten l’art són la guerra, les grans pandèmies, el bandolerisme, la manca d’ordre establert. I ves per on, un bon dia arriba l’ordre, l’organització social, i amb tota la bona voluntat intenta marginar totes aquelles injustícies…i en aquest precís moment arriba la mort de l’art”

Més endavant la tesi de Auburtin sembla alinear-se amb el pensament d’Ortega y Gasset. “La massa goberna i davant seu tot esdevé submissió. Ella exigeix art barat i un art diàfan eloqüent, a fi de que tothom en pugui treure qualque profit”.

Tucholsky no subscriu les paraules d’Auburtin al cent per cent, ara bé no ens priva d’escortar el seu raonament fins a la seves darreres conseqüències –potser conscient de que quelcom de veritat amaga aquell posat tan grandiloqüent. «D’aquí 250 anys, l’organització social regnarà sense màcula, aleshores asseurem el geni de l’artista al banc dels acusats. Pens, que la raça humana s’enfronta a un futur (…) Però sé cert que de la gernació anònima no brostarà cap estrofa capaç de commoure’ns, i si, tot i això, torna a harmonitzar qualque creació de mèrit, tanmateix no serà entesa.’

Aubertin, sempre vehiculat per Tucholsky, conclou: “En temps de Neró, ja es va profetitzar la fi de l’art, car tot semblava estar exhaurit. No tenien present que les hostes ferestes dels pobles bàrbars s’atrinxeraven a la frontera, en el bessó de les quals es prefiguren ja les natures de Goethe o Rembrandt. On són ara, a dia d’avui, els bàrbars, a partir dels quals ens poguem tornar a regenerar?’»

On són els reservistes? es demana Auburtin i potser per extensió el seu jove comentarista Kurt Tucholski. Qui són els bàrbars? El grumet, allà dalt, entotsolat al màstil, anhela visionar l’ensenya pirata.

***

Vaig somiar que Schubert llogava una vintena de jovençans cada vegada que arranjava un d’aquells antològics Liederabend on els vienesos es meravellaven del geni creatiu i melòdic del compositor. Aquells joves a banda de bona oïda, xiulaven de manera excel·lent. Tan bon punt acabava el concert i els convidats enfilaven cap a cases, els joves sortien a xiular Schubert per totes les Gässchen de Viena. Aquells temes que havien memoritzat en l’assaig reverberaven ara per tota la ciutat.

Tot es repetició en música. Allò que sentim d’una manera més reiterada, aquells compassos que una vegada sentits ens tornam a cantar interiorment, conscient o inconscientment. Sense sospitar-ho, acabam fent relat: el nostre playlist interior de hits musicals, si no ens el han triat abans, clar.

***

Així doncs la possibilitat de reproducció, el play o encara millor el replay, aquesta recurrència programada potser determini en bona part el nostre paladar, la nostra educació sentimental. Els formats acostumen a facilitar, patent a patent, la reproducció a la carta. Repetir un mateix tema a un LP era una tasca de orfebre i de bona punteria, en el cassette teníem la complicitat de les famoses tecles de RW (Reward) y FFW (Fast forward), però també hom pescava a les fosques. Amb el CD totes aquestes penúries foren parcialment subsanades amb els tracks. Pràctiques del tot desconegudes per la generació centennial, que només han conegut la tecla tàctil.

I ja no en parlem de andromines com la Welte-Mignon, una patent registrada a Alemanya l’any 1904 i que segons consta en el seu catàleg descatalogat, realitzà al voltant de 5.5oo enregistraments durant les tres primeres dècades del segle passat. Parlam dels famosos rotllets per a pianola, avantpassat i rival del gramòfon. Enginy al que donaren suport músics insignes com Bussoni, Gieseking, Schnabel, Horowitz, Granados, Paderewski, Hindemith, Mahler o Serkin, entre d’altres .

Doncs bé, aquest estiu Klaus Fischer i Ingrid Flohr, benefactors culturals i afamats melòmans del llogaret de S’Alqueria Blanca (Mallorca), desafiant els nous temps, han programat un seguit de cinc concerts per a Welt Mignon, on lluny de considerar els rotllets de pianola, un ‘braille’ obsolet o una peça museística, reivindiquen aquest format híbrida, entre el registre i l’execució.

Unes quaranta persones guarden sepulcral silenci davant un piano sense intèrpret. Mitjançat aquest voluminós enginy (la Welte Mignon) ressuscitam (més que reproduïm) la interpretació de cinc pianistes tan il·lustres en vida com desconegudes per l’oient del segle XXI. Una vegada es tanca l’actuació l’espectador no sap si aplaudir o romandre en silenci. Doncs no sap ben bé, qui és el destinatari de les bambelletes. Una ovació potser pòstuma o més aviat anacrònica. Tot i que no hi havia ningú a la banqueta, hom té la sensació d’haver recuperat durant un quart d’hora l’ànima i l’articulació d’ Iréne Enéri-Gorainoff, Teresa Carreño Berthé Marx Goldschmidt Germaine Alice Schnitzer o Alice Ripper .

Més d’un segle després, aquests enregistraments pioners cobren vida a un indret amagat de la Mallorca interior. Una prova més de que la dictadura algorítmica dels data oficers, dels programadors informàtics i de la confabulació mundial en pro de les apps absurdes trobarà un contrapoder vigilant en l’ona vintage, personada pel club dels nostàlgics, dels inadaptats i sobretot dels sibarites. Al cap i a la fi es tracta només de decidir si volem acaramullar pols als nostres prestatges o si ens estimam més la pols digital (els terabytes) a la memòria, sempre insuficient, dels nostres devices. Pols o pols, c’est la question. Pols, al cap i a la fi.

____________________________