De izquierda a derecha: Wolfgang Leibnitz, Joan Moll y Claudio Arrau. Bohn, 1970
El pianista Joan Moll i Marqués (Palma 1936-2023) ens deixà el primer dia d’Advent d’aquest 2023, després d’uns anys retirat de la vida pública i de les sales de concert, que tant sovintejà en qualitat d’intèrpret i oient. Amb el seu decés la nissaga Moll acomiada a un dels seus exponents més rellevants de la segona generació. Fill de l’eminent filòleg menorquí, Francesc de Borja Moll, era germà de la no menys insigne lingüista Aina Moll, el periodista i polític Josep Moll i de l’editor Francesc Moll. Joan Moll i Marqués alternà la seva carrera pianística amb la docència i una intensa activitat divulgativa dels compositors insulars, dintre i fora dels estudis d’enregistrament.
Els músics de les Illes Balears estan en deute amb un col·lega honest i discret, alhora que solista contrastat, a qui devem la resurrecció fonogràfica d’un parell mallorquí de compositors illencs. El pianista predicà amb l’exemple i reivindicà les partitures dels seus predecessors, incorporant autors de les Illes als seus recitals i portant-los en no poques vegades a l’estudi. Més enllà de la seva intensa activitat concertística i pedagògica, el llegat de Joan Moll Marqués passa sobretot per haver rescabalat de l’oblit injust els noms de Miquel Capllonch, Antoni Torrandell i Baltasar Samper. Tal volta els tres compositors illencs més destacats de la nostra gairebé proverbial (des)memòria musical.
Oblit atribuïble, qui sap si a la llarga estada dels tres fora de Mallorca: Capllonch a Berlín, Torrandell a París i Samper a Ciutat de Méxic. Joan Moll també residí a l’estranger (quasi dotze anys a Alemanya), molts d’ells ‘escortant’ les gires europees del pianista Claudio Arrau, de qui fou deixeble als anys 70. Al mallorquí li agradava rememorar en to distès com el gran concertista xilè s’adreçava als joves pianistes que l’empaitaven, Affen (moneies en alemany) en deia afectuosament. De la sincera estimació d’Arrau cap a Moll en deixa testimoni una carta remesa al director txec Rafael Kubelik, en la qual Arrau es referia a Joan Moll com “un artista autèntic i sensible”. Probablement, el millor elogi, per moderat que pugui sonar en la nostra contemporaneïtat renouera i sobre exaltada, tenint en compte d’on sortia aquest reconeixement i a qui anava adreçat.
Durant els anys 80 realitzà diferents enregistraments per RNE i en el decurs de la seva carrera oferí concerts per tota Europa i Nord-amèrica. A començaments d’aquest segle, més de 20 anys enrera segur, vaig compartir amb Moll un retall de la Revista Musical Catalana dels anys 30, troballa que tenia i tenc molt gelosa. En aquesta ressenya un crític de l’època afirmava tenir constància de l’interès del director Bruno Walter per enregistrar la Suite Mallorca de Baltasar Samper. Confidència, per la que, sense jo esperar-ho, Joan Moll em va telefonar uns dies més tard per donar-me les gràcies i refrendrar l’entusiasme recíproc per aquelles minses ratxes, avui quasi centenàries. Un gest senzill, cada vegada menys habitual val a dir als nostres dies, que dona idea de la mida humana d’un músic compromès amb els seus: els que el precediren i els que apreneren amb ell.
_________