Pels qui no heu entrat mai a una fonoteca, dir-vos que acostuma a ser un lloc paradoxalment molt silenciós. Les que conec, encara conserven aquelles torres quadrangulars, coronades algunes per la vitrina protectora del vinil, profetitzant potser una segona vida museística. L’usuari, així com entra, demana uns auriculars, uns d’aquells de pell que s’acoixin als pàmpols com si fossin guants. Prèvia consulta al catàleg, a un menú inacabable de creacions musicals, n’escull una i seguidament se li assigna un aparell i s’asseu a taula.
Hi ha fonoteques self-service i d’altres on et serveixen el producte directament al teu receptor. Hom després amb telecomandament fa i desfàl’ordre d’audició. A la Fonoteca de Sant Francesc, crec recordar, hi havia una peixera insonoritzada des d’on la fonotecària t’accionava la música desitjada, talment com si ella fos una DJ pública. Si volies escoltar la música més alta, bastava que fessis un gest a DJ Fonotecària, apujar la mà lentament, com si fos un muntacàrregues o un ascensor, i assentí quan el volum sonor fos l’idoni, el desitjat, ple i satisfactori. Rare, medium rare or done.
Per no envair l’espai íntim del veïnat, sovint hi havia una mampara a la taula que mig cabinava a l’oient, com si allò fos un petit confessionari unipersonal. Una mitja cabina cabrio, destapada per dalt. Pareixia tot orientat a què l’escoltant fixàs l’oïda i la mirada en aquella torre negra i els seus comandaments, la meitat dels quals hom n’ignorava la seva funció.
La fonoteca era un monument a la ja extingida religió del monotask. No em creuríeu, si us dic que hi havia gent ben capaç d’estar una hora sencera asseguda, enclaustrada en un quadrilàter d’un per un metre, dedicant-se únicament i exclusivament a escoltar. No hi havia mòbils, sense cap llibre a taula, ni tan sols la caràtula d’allò que s’estava escoltant. Plenitud sonora en estat pur sense entrades de whatsapps, sense noses ni distraccions vàries. Tots els sentits primant la dimensió del so. I amb el so, sovint el son.
MúSICA A LA CRACÒVIA PÈTRIA: Pierre Hantaï
No sabria ben bé afirmar quin modus vivendi és més insà: el de la permanència permanent o el del canvi canviant. Posats a triar entre la tirania del moviment constant o l’estatisme petrificat, em decantaria segurament pel segon. Entre la dèria del upgrade elevat a l’enèsima potència i el tedi o l’apatia de l’immobilisme, aquest últim em sembla menys lesiu. Al meu locus amenus particular no hi hauria que actualitzar-se de res, sempre seríem actuals-passats i futurs al mateix temps. Vintage.
Pens que la diferència entre la vessant més humanista o més científica de les persones rau precisament en aquest afany de superació del segon, de millora constant, avaluable, de l’empirisme constatable. Mentrestant, l’humanista, l’home de lletres no ambiciona en principi una millora, limitant-se a orbitar en els temes universals sovint emmirallat o emmirallant-se allà mateix. Sovint sense cap fita finalista. Crec que la divisió entre l’humanista i el científic no és arbitrària, ni gratuïta. La mirada de l’escriptor i la mirada del professor a la pel·lícula Stalker de Tarkovski ens ho recorda.
L’humanista també cerca i fins i tot recerca, però la troballa final, si esdevé, no té la importància de l’itinerari. Com les grans simfonies circulars, punts de partida que connecten amb punts de sortida. Per proclamar una perpetuïtat, una màxima que ja coneixíem. Per això les simfonies tenen una tonalitat, no ens interessen els acords resultants finals, ans com hi hem arribat. Sortida i arribada acaben essent el mateix punt. La submissió a l’òrbita.
La poètica de l’immobilisme. Verweile doch….(Roman…), implora Faust. Per això pens m’atreuen festivals com el Muzyka w Starym Krakowie.
Cada any els mateixos cartells, la mateixa tipografia, els mateixos indrets, quasi les mateixes cares entre els oients i entre els organitzadors m’atreviria a dir. Els mateixos programes de mà, de qualitat visiblement millorable. La manca de pretensiositat, una sana costum que qui més qui menys han perdut en temps de coachers, personals trainers,… on trobar-se abatut és sinònim immediat de feblesa i enfermetat. Temps on veneram la religió de la self confidence com si el dubte o la inseguretat fossin transmissors de la pesta.
Pierre Hantaï va ser la gran aposta enguany del Festiwal w Starym Krakowie, la 44ª. El clavecinista francès dedicà bona part del seu recital a la Església Evangelista de Sant Martí a l’obra per a teclat de Johann Sebastian Bach, però no només música concebuda originàriament per a teclat. Entre les primeres obres del mestre de capella de Leipzig també va incloure les transcripcions d’obres no menys conegudes per altres instruments com la Suite en Re menor per a violoncel o la Ciaccona BWW 1004, en la revisió que va rubricar el gran Gustav Leonhardt, mestre del propi Hantaï. De la mateixa manera que Johann Gottlieb Goldberg va ser pupil de Bach, si hem de fer cas al que ens diuen els biògrafs. A la segona part el músic francès va aposentar el gruixat volum plastificat de les Variacions Goldberg BWV 988 al faristol, de les que en va fer una tria ben generosa.
Malgrat les seves doctes, breus i didàctiques al·locucions, que precedeixen cada obra, Hantaï sembla l’estudiant etern. El concert comença ajustant ell mateix la coberta d’aquest excels instrument. El fardell gruixat de partitures, moltes d’elles precintades en fundes, convida a pensar que són encara les mateixes que va fer servir als anys de Conservatori.
Si molts intèrprets consagrats desterren les partitures dels faristols, Hantaï sembla estar en tot moment capbussat al pentagrama, especialment a la primera part. La seva concentració és tal que hom pensaria, erròniament, és clar, que toca a primera vista. Va començar amb William Byrd – Variacions sobre el tema The woods so wilde– per continuar amb un coetani del compositor britànic.
De tot d’una un copsa la majestuositat d’aquest clavicordi: la solidesa del seu so, un so quasi sòlid, corpori. Una mena de Bösendorfer dels clavicordis. Ornaments a dojo, respiració lliure. El músic francès esplèndid, incrusta mordents, brodadures, grupettos, trinats i tota casta d’afegitons, enjoiant les obres, fins al punt d’enlluernar-les més encara.
El seu fraseig net i ben marcat, respirant abans i després de cada argument, com si les cordes també demandassin alenada. En aquestes micro returades sembla que Hantaï es repensa fins al darrer moment com emprendre el nou atac. La seva fixació en la partitura convida a pensar que el solista explora by performing, per enèsima vegada, aquells compassos que de ben segur els seus dits han creuat centenars de vegades. Intentant fer una troballa nova in extremis, enmig de la interpretació
D’Anglaterra botarem al territori Bach. Primer amb dues obres precioses de joventut, dels seus anys de formació a Weimar i després ja botarem a la secció de transcripcions.
El seient una mica vinclat per orientar l’aguait més si cal a la partitura. Hantaï no toca de memòria o ens engana magistralment. Una de dues. Impossible doncs que dues de les seves interpretacions sonin igual. Interpreta, rememora i llegeix, desconec amb quin ordre, però tot alhora, en qüestió de centèsimes de segon.
Té un altre tic molt característic. Abans de començar examina a consciència la primera plana i comença a tocar el primer compàs de manera inesperada quan encara no ha acabat del tot el seu mini examen preliminar. Com si fos l’empenta que necessita el paracaigudista, mentre albira el paisatge que li espera dos mil metres a sota.
A la Suite en Re menor per a violoncel, en la transcripció per a teclat, de bell nou la sensació d’explorar, d’inquirir el paper pautat. Com si a cada interpretació el tarannà, l’accent, l’empenta fossin susceptibles de transformacions in progress. Delícia de contrapunt, netedat, plenitud sonora i capacitat de sorpresa.
Poques vegades record a un gran solista interpel·lar durant tant temps, vinclar l’entrecella, dialogar quasi amb els jeroglífics estesos al tendal de les cinc ratlles paral·leles. Hantaï va tancar la primera part amb dues excepcionals interpretacions, d’obres transcrites a la corda percudida, la Simfonia en sol menor BWV 797 i la cèlebre Ciaconna BWW 1004.
III VEUS ANCESTRALS, VEUS DIVINES: Sirin i Graindelavoix
Musicalment parlant l’estiu de Cracòvia descriu un mig arc de volta perfecte. Noranta graus d’arc que engoleixen els tres mesos de l’any encadenant-los amb un enfilall de festivals. Tot comença a la darrera setmana de juny amb el Festival de Cultura Jueva al barri de Kazimierz. Encara no han retirat la propaganda i ja hem engegat l’Etnokraków, que es perllonga fins a mitjan juliol. Durant tot el mes de juliol el Jazz és protagonista als cellers més anomenats dels voltants del Rynek. I des de fa dos anys, els cracovians poden bravejar d’un nou festival de música religiosa (ja n’he perdut el compte) de primeríssima qualitat a començaments del mes d’agost. Musica Divina reuneix a algunes de les agrupacions vocals, estrictament vocals en molts casos, més emergents del continent. La segona edició va acabar el dia 14 d’agost amb càntics litúrgics ancestrals de l’església ortodoxa, a càrrec de les excepcionals veus de Sirin. El 14 d’agost, víspera de la Mare de Déu, festa de molt anomenada per aquesta marca catòlica, totes les esglésies de la vella Cracòvia obren al vespre per albergar concerts. I dia 15 d’agost, fidel a la tradició des de fa 44 anys, arriba el festival més veterà de l’estiu: Muzyka w Starym Krakowie. Un concert cada dia fins al 31 de d’agost.
Sirin i Graindelavoix han estat les dues grans troballes musicals d’aquests mesos de repòs. El cor rus ja té més de 30 anys de trajectòria, però per mi era del tot desconegut fins al seu concert del passat 14 d’agost. Celebrat a la basílica de Santa Maria, un dels bastions del catolicisme centreeuropeu, la formació ortodoxa va esflorar el seu darrer treball titulat Angels and people. Alguns dels càntics daten del segle XV, així doncs no ens trobam strictu senso amb música litúrgica. En alguns casos podríem dir més aviat protolitúrgica o, com deixaven entreveure, les notes al programa, supralitúrgica.
La primera meitat del concert va resultar més màntrica, mística, meditativa. Potser per alguns moments la llargària de les notes suspeses, aquella mena d’om eslau persistent, convidava a la somnolència. Certament, també a la levitació. Polifonia amb manca de vocació melòdica, més adient per un ritual d’introspecció que per esser cantada o exaltada. I precisament aquesta recreació en el so únic, més que en la correlació de sons esdevingué una enriquidora experiència acústica. La veu, la consciència i els seus misteris.
A la segona part Sirin (la paraula Sirin en rus fa referència a un ser mitològic semblant a l’au fènix, una sirena alada) va deixar de banda els exercicis espirituals i la música es torna més cantable, joiosa i reconfortant. Precioses armonies i contrapunts sota les voltes estelades de la Bazylika Mariacka, passatges que t’alleugeren el cor o te l’estrenyen per uns instants. En qualsevol cas, el més important, et fan sentir viu. Cap al final vàrem poder sentir The Beatitudes (Les Benaurances) del compositor Vladimir Martynow, música divina, celestial que immortalitzà el realitzador Paolo Sorrentino al final de la Grande Belleza.
S’enlaira, ens enlaira, també la música de Orlando di Lasso, sobretot quan els seus intèrprets són entusiastes de la música vocal com els integrants de la formació flamenca Graindelavoix, que dirigeix l’apassionat i apassionant Björn Schmelzer. L’obra elegida per la seva actuació a Música Divina, en aquesta ocasió a l’Església de Sant Francesc, van ser els Salms penitencials. L’endemà del concert, Schmelzer, en una conferència posterior sobre Di Lasso, ens il·lustrà durant quasi dues hores sobre aquests salms, sobre la música i també sobre el tresor iconogràfic, que custodia aquesta joia sacra. Mística exuberant i també, en paraules de Schmelzer, no mancada de cert sentit de l’humor.
Tornat a l’illa. Abans d’enganxar el primer Youthing de Setembre, llegeixo que al Catalina Valls comença el Cicle de Cinema Jueu. De Kazmierz al Llegat Jueu de Palma. Vet ací les dues fites semítiques que delimiten el meu particular calendari estiuenc. El cicles són circulars, ja ho diu la pròpia paraula.
IV LA POSTPOSTERITAT – Fama efímera, fam de fama
Temps de postejar, de postureig, de rialles postisses d’adossar el prefix post a tot arreu (postdemocràcia, postmodernitat, postinformació…postveritat). I per tant també ens trobam, per descomptat, en temps de la postposteritat. És a dir, de la negació de la posteritat, si feim cas al postulat (sovint obviat en català i en moltes llengües romàniques) de la doble negació. Així doncs:
post + posteritat = presentisme mòrbid
present+isme= efeméride de l’efímer
Un temps les celebritats eren personatges històrics, avui les celebrities són personatges transitoris, de pas. Els primers estaven disposats a morir per poder gaudir del record perenne durant alguns segles més de moratòria, durant mil·lennis, fins i tot alguns. Els segons, avui, estan disposats a col·lapsar les xarxes socials per uns minuts o segons de glòria, que d’aquí a uns pocs anys ningú recordarà. La fama avui és un atribut de provisionalitat, hi ha fam de fama. A l’antiguitat, la fama era el premi, pòstum sovint, a la perseverança i a un cert anonimat transitori.
Javier Marías diu a la seva novel·la Berta Isla que la fama ja no existeix. I no només això assegura que les persones amb més exposició pública no sempre han estat les més determinants.
«Moldean más los que no están expuestos, los que no están a la vista, seres desconocidos y opacos de los que nadie está al tanto. Como ese hombre oculto del cuento, solo que en vez de vegetar pasivos, maquinan y tejen hilos»
(…)
«Las personas conscipuas están hoy tan expuestas que esa misma sobreexplotación las anula y en el futuro lo estarán más todavía»
(…)
«Hasta se retransmitió por televisión la hazaña [la llegada del hombre a la Luna], he ahí la prueba de su definitiva irrelevancia. Lo decisivo jamás se muestra, ni siquiera se comunica, o no en su momento».
(…)
«Quiénes actúan envueltos en niebla y de espaldas al resto, y no reclaman ni necesitan reconocimiento, esos son los que turban más el universo»
(…)
«apenas hubo resistencia de la protección más tenue que su vieja fama. Entonces ya no le quedaba mucha, hoy ya ni hay fama».
Sembla doncs que la fama, la posteritat millor dit, aviat deixarà d’existir. El succedani actual substitutiu, el fast fame en podríem dir, no fa massa mengera la veritat. Ser famós lleva la gana.
____________________________