Aquestes paraules les va rubricar un dels periodistes més ben pagats del primer terç de segle XX, nascut a un dels indrets més pobres de Centreuropa: a la multiètnica Galitzia, un dels ignots recons de l’imperi austro hongarès. Tot un Weltburger i al mateix temps un exiliat de l’antiga Europa imperial. Nostàlgic d’un món del que alhora renegava. Es pot enyorar allò de què hom renega? Per descomptat que sí. Tal volta renegar i estimar siguin en certa manera sinònims encoberts. Roth, acabaria proclamant-se patriota dels allotjaments de cinc estrelles, en paraules seves: un Hotelbürger. Un Hotelpatriot.
Hi ha exilis de facto, n’hi ha interiors, mediàtics, anònims, retransmesos, escenificats, impostats i exilis que ni tan sols són exilis. Vivim en temps dels ‘ex’: dels expats i dels br-exits. En cap cas, temps d’exilis. L’aïllament, la fuita real avui és un impossible al primer món. Una benedicció fins i tot, si qualcú aconsegueix assolir-la (ni que sigui per uns dies, per unes hores). Ben mirat, exiliar-se pot esdevenir un privilegi més que una condemna.
El patriotisme, acompanyat sovint d’escarafalls i banderoles, supura anacronisme per tots costats. La generació 5G té una única pàtria, la pàtria del giga, la gigapàtria, la pàtria dels nostres dispositius mòbils. Instagramar banderes i retwittejar consignes, viralitzar el sentiment nacional,… la solemnitat patriòtica esbravada. Banalitat sorollosa.
En efecte n’hi ha que s’escanyen la veu exaltant la terra (¿què vol dir ‘la terra’ als nostres temps?). Potser el patriotisme en el sentit més noble de la paraula patriota (si és que la paraula patriota pot arribar a ser noble) és tal volta un patriotisme subtil, anònim, modest i silenciós. Si mai ha existit la pàtria, sigui quin sigui el seu significat, potser se la devem més als bards nostàlgics i porucs que als galons i la pitrera dels herois. Patriotisme: anacronisme, arcaisme, polisèmia d’un mot inestable (la pàtria mai és un territori equívoc ,fix) que connota més que denota. I en el pitjor dels casos fins i tot: detona.
Lluny doncs els temps en que l’exili era una qüestió irreversible. Quan sortir a comprar tabac sovint esdevenia una decisió gairebé sense gir de fulla. Militants de bandera, proclames d’un histerisme estantís.
Els patriotes partits no acostumen a tornar al lloc dels fets. Si ho fan, malgrat tot, és sota la seva responsabilitat.
Tres ‘expats’ il·lustres: Chopin, Rachmaninov, Dietrich
La masurca
Si el jove Fryderyk Chopin (1810-1849) hagués optat per romandre a Varsòvia l’any 1830 (ja no hi tornà mai més), potser mai les masurques haurien sonat com sonen. Punyents, etèries, aristocràtiques. I tanmateix l’alenada remota del camp, el referent motriu inicial no ha prescrit del tot, encara hi ressona al seus fonaments. L’intèrpret l’ha de sabre retrobar. Dintre la fondària d’uns compassos senzills, s’hi destria la dansa atàvica, el ball alentit, la rítmica quasi contemplativa d’un vals contrafet, remotament ballable, només a l’imaginari. Com entendria la música tradicional un infant de bona casa que adesiara s’escapa a fora vila i sent tonades. Partícip accidental del Volksgeist ; un patriota, un patriota de ciutat. Al camp, no existeix la pàtria.
Des del punt de vist estrictament tècnic algunes masurques no resulten excessivament complexes. Ara bé, a nivell interpretatiu, la masurca, més encara que el nocturn, esdevé la gran meravella creativa del geni polonès. El grau de sibaritisme interpretatiu assoleix en aquesta dansa de la regió de Masúria (nordest de Polònia) les cotes d’exigència més inversemblants.
No ens estranyi que conjuntament amb els tres premis que es reparteixen cada cinc anys al Concurs Internacional Chopin de Varsòvia hi hagi també una menció d’honor per la millor interpretació de la masurca. Les masurques de Chopin no són el ball, en són la seva l’evocació. L’aire que desprenen els vestits voleiats, les passes endavant i endarrera, el botets fanfarrons en fals, l’esguard adolescent.
Les campanes
Sergiei Basilievich Rachmaninov (1873-1943) – es pot néixer amb un nom més rus?- va abandonar Rússia l’any 1917, poc abans de que l’imperi tzarista mutés en imperi soviètic. Ja no hi tornà mai més. Sembla que Rachmaninov mai es va sentir del tot integrat al país d’acollida, malgrat feina no n’hi faltà. Potser trobava a faltar a Nova York el so de les campanes, audibles encara ara a les dues grans metròpolis russes. A Manhattan el clàxon dels cotxes aniquilava qualsevol remor de resiliència decimononònica .
Tanmateix els darrers harmònics de les campanes peterbugueses, creuaven el Bàltic, l’Atlàntic i empeses pel Golfstream arribaven esmorteïts a les oïdes del virtuós rus, qui va viure sempre amb la ment immersa a la seva mare pàtria. Rachmaninov va viure perennement al segle XIX, al San Petersburg de la seva joventut, com si donés l’esquena al present, al futur.
Poc abans de partir va compondre una mena de quadre sinfònic-coral titulat Les Campanes. Partint d’un text homònim d’Edgar Allan Poe, Rachmaninov estructurà les quatre etapes de la vida en quatre tocs de campanes diferenciats: el naixement, les noces, l’incendi i la mort. Com si l’existència dels homes estigués fiscalitzada per aquest instrument vigilant, que un temps coronava els pobles i amb l’onda expansiva del seu dong limitava i vehiculava els desplaçaments i els dominis finals dels nostres avantpassats. Les campanes són molt més que rellotges diaris, molt abans que això, esdevingueren rellotges vitals.
Les campanes i els carillons tenen efectivament quelcom de natalici i mortuori. Tota la melancolia d’una vida pot encabir-se dins una martellada sonora i solitària. Penseu en Dickens i la tonada universal del Big Ben, aquella melodia que escolta ara el londinenc al Protectorat de l’Índia o a les costes australianes. Per uns instants vol veure les ribes del riu Thames reflectides en aigües del Pacífic. Notes d’un primigeni butlletí horari, que pareixen encobeir la són a tots els infants del món.
Com els colons britànics, Rachmaninov encara s’allunyà (físicament) més de casa seva als seus darrers dies. Del Bàltic a l’Atlàntic i de l’Atlàntic al Pacífic. Tota una ironia de la vida que un peterburgués nobiliari finís el seus dies al racó més desarrelat dels EE.UU., al racó més postís del planeta, a un carrer arrenglerat de palmeres, pomposament pretensiós, farcit d’europeus desencantats i piscines sense banyistes. Rachmaninov morí a Beverly Hills el mes de març de 1943. Aquells dies Sant Petersburg, Leningrad millor dit, patia el segon any de setge consecutiu.
Les sivelles
Marie Magdalene Dietrich (1901-1992) sí retornà al seu Berlin natal, al seu barri natal de Schöneberg. Va ser l’any 1960 quan va retrobar el seu Koffer (maleta) a una ciutat que res tenia a veure amb la que havia abandonat a mitjans dels anys 30. A final d’aquesta dècada Marlene renuncià a la nacionalitat alemanya per adoptar-ne la nord-americana. Durant la guerra cantà per les tropes aliades, fet que molts ex compatriotes no li perdonaren quan Willy Brandt convidà a l’actriu a fer un discurs des del Rathaus de Schöneberg. Una part important de la població alemanya la considera traïdora per haver renunciat al passaport alemany i per haver encoratjat les tropes americanes.
Valija en castellà, walizka en polonés, Koffer en alemany. Efectivament un temps la maleta no era un trolley volander, ans un cofre sòlid, una caixa, un tresor a on només hi tenien cabuda els bens i records dignes d’esser emportats a l’exili. Perquè, un temps, els exilis eren sovint irreversibles. Marlene va deixar una maleta a Berlin (Ich habe noch einen Koffer in Berlin, diu la cançó), per si un cas. Ara es troba apunt de desfer aquelles sivelles de cuiro ben tibants i retrobar-se amb la seva infància i joventut: Ilustrierte, Sammelbilder, Schwarzweiß Fotos..
Obre una capsa del temps, que pertany a una altra ciutat, a una metròpoli desapareguda, desdibuixada del mapa, tutelada, dividida en dos sectors: Est i Oest. Com Varsòvia, com Leningrad, Berlin una altra capital derruïda, víctima, en part, del patriotisme mal entès. Pocs mesos després del retorn de Dietrich a Berlin Oest, l’estiu de 1961 un mur començà a separar ambdues ciutats, ambdós països. Ja sé sap, el mapes polítics (a diferència dels físics) quan surten d’impremta adjunten ja la data de caducitat.
I Ulises també tornà, com recorda l’òpera de Monteverdi. Què hi troba a casa? Segurament que la pàtria, tota ella era una fabulació, una fabulació com l’odissea prèvia. L’una depenia de l’altra. Es necessitàvem mútuament. Tot ficció i tot lirisme, quimera i anhel, èpica en vers d’un autor èpic, irreal i real alhora. Només oloram intensament ca nostra quan en som enfora. La distància, en temps o espai, tant si fa. Llunyania. I potser sigui cert allò que va dir el poeta, que l’única pàtria real, roman per sempre a l’infància: a les tovalloles plegades, al regust de llet agre, al rebost, al corral.
Territoris encara inexplorats, mapamundis en blanc, la pàtria dels contes i les rondalles on els topònims no existeixen; els noms propis, contraindicats. El bres, la cambra, el corral, la carrera. Aquelles carreres sense pavimentar, sempre enfangades, del stetl que va conéixer Joseph Roth, abans d’esdevenir Joseph Roth. Allà on les fronteres canviaven cada instant de mans i les llengües es barrejaven com si la fabulada Babel fos la mare pàtria última. Les paraules no debades són autoexplicatives: Pàtria remet a infància. Aquesta tampoc n’és una excepció.
____________________________