Però potser res de tot plegat en saben Daniel Harding i Christian Gerhaher. Manco encara els joves membres de la Gustav Mahler Jugendorchester que, de la mà d’Ibermúsica i els BCNClàssics, han fet escala a Barcelona, amb romàntica targeta de visita: Schumann i Berlioz.
Berlioz sense timbals
Hi ha un Berlioz íntim i gens incendiari. On els timbals i els cors donen pas a l’arpa i la veu solista. Les nuits d’eté és una d’aquestes obres. Aquí Berlioz va sabre contenir el seu temperament i fervor meridional per interioritzar la febre i donar-li sortida prioritzant-ne la delicadesa. Aquest sis lieders tenen més de Schubert que de Mahler, car es mouen entre la poètica de la narració i de la declamació. Tot i que no es van concebre inicialment com a cicle, la saviesa del compositor i del recitador de torn, majúscul Christian Gerhaher, fan que aquests sis exquisits poemes de Théofile Gautier, a priori independents, s’emparentin i es tenyeixin els uns dels altres.
Le spectre de la rose, segona de les cançons, una preciosa adaptació del vers eteri de Gautier: bellesa fràgil. Perfecte simbiosi i sinestèsia de música i text. Car sur ton sein j’ai mon tombeau/ Et sur l’albâtre oú je repose/ Un poète avec un baiser/ Écrivit: “Ci gît une rose/ Que tous les rois vont jalouser. Gerhaher va sabre copsar i traslladar a l’oient el vol efímer del pètal i Harding va atemperar l’orquestra a tal efecte trenant el millor passatge de tota la tarda.
Au cimetière (Al cementiri) porta per títol la penúltima de les sis tonades, a la fi de la qual hom sembla sentir el parrupeig d’una tórtora, encomenat al fagot. Aquestes nits estivals, primerenques, acabaren ja cap al tard amb L’îlle inconnue. La riba, quimèrica o no, de l’amor etern.
Harding dirigí la primera part sense batuta. Apagant el so cada vegada com si amagàs una pampaiola suspesa dintre la mà mig closa per acabar encapsulant-la. Mutis. Obra de matisos, envers el Berlioz de les envestides, arrambatges i enfurismaments. A les nits d’estiu tot esdevé contingut i subtil. Els efectes s’asoleixen per procediment invers, diminuendo en comptes de crescendo. Berlioz sublimant passions, assordinant-les. El ‘gota a gota’ esdevé xaragall, la successió de síl·labes un vers melodiat.
Schumann ‘descambuixat’
No era la Primavera, però sonà amb embranzida primaveral. La Simfonia en do major de Robert Schumann va tenir un primer equador vibrant, al nivell de les grans orquestres mundials. Per l’ocassió Harding sí va ajudar-se aquí de la batuta. Feia goig veure’l espolsar les frases i contrafrases de la secció de corda (per cert, gairebé totes noies). Excel·lent lectura del primer moviment (Sostenuto assai- Allegro ma non tropo). Harding va dirigir amb nervi, amb temperament, però sense descuidar el fraseig i l’anàlisi expert, aportant idees força interessants.
L’orquestra va seguir fidel a la màxima del jove director britànic fins al Scherzo: discurs i vitalitat. Tenint en compte que la mitjana d’edat de l’orquesta (amb prou feines deu passar dels 25 anys, el propi Harding just acaba d’entrar en la quarentena) aquesta espurna juvenil dóna a la simfonia un caire fresc, electritzant. Ambdós components sovint menyspreats per les orquestres emèrites, on el cànon i la perfecció formal s’imposen. Les rèpliques es succeixen apassionadament. Diguem que Harding va interpretar la vis més descambuixada de Schumann, com si sonàs una rampellada (més aviat una fiblada mendelssohniana que una lliçó magistral).
A l’Adagio expressivo s’escapà un gall a la secció de metalls i la Jugendorchester va acalar un poc l’excel·lent nivell exhibit fins aleshores. Aquí sí, als moviments lents, es troben a faltar les arrugues i el cabell blanc per copsar la fondària del so reposat. Triomfal l’Allegro molto vivace va recuperar l’alè, com volent dir “joves del món no heu de témer ni Schumann”.
A la llanterna de Palau hi ha inscrits a la vora de “Bach”, “Mozart”, “Palestrina” o “Wagner” noms avui gairebé desconeguts, immortalitzats tanmateix al trencadís, demostrant que la memòria també pot ser trencadissa. Una mena de relíquia arqueològica del gust musical de la Barcelona de fa un segle. A la façana, a la llinda del Liceu, s’equiparan els noms de Rossini, Mozart i Calderón amb él de Moratín (?). Un intrús al trident. El llinatge Millet connotava un temps harmonies selectes, avui renous i acudits recurrents.
____________________________