«El samovar grinyolà, Deborah alenà dins el tassó de vidre a fi de deixar-lo ben polit. Després Mendel i Deborah van beure xuclant, els llavis ben estrets. De sobte, Mendel plantà el tassó a taula i sentencià:
‘Partirem de cap a Amèrica. En Menuhim haurà de quedar aquí. Ens hem de manar Na Mirjam. Una desgràcia plana sobre la nostra família si quedam’. Va fer mutis un instant i tot seguit afegí, petit: ‘Festeja amb un cossac’ .
El tassó li llenega de les mans a Deborah. Na Mirjam es deixondí a la raconada on becava, i en Menuhim s’esverà malgrat el seu somni embotat. Després, el silenci. Milions d’oronelles feren un esglai uníson sobre la teulada, sota el cel. Una escletxa de sol colpejà la finestra, ferí el samovar de llautó i enlluernà el mirall enarcat. I amb tot comença el nou dia.» (Hiob, Joseph Roth, Capítol VI, paràgraf 24-26, trad. J.Estrany)
Dansa eslava op.72 n.4 (Antonin Dvorak)
Si na Mirjam no hagués pujat tan garrida i la pubertat no l’acabés de confitar, la família de Mendel Singer pentura no s’hauria separat del petit Menuhim i haurien provat de sobreviure al segle XX, plegats, al seu llogaret Galizja. Llei de vida tanmateix, després de la Quaresma arriba Pasqua: el bon temps i els rendezvous proscrits als pancaritats. El vermell rosella del mes de maig ho complica tot encara més, el blat s’allarga i s’allarga com els dies. Rostint-se, abans que no arribi el temps de fer garbes, els amants el fan servir de cobricel. Un no s’entem, i ja hi som una altra vegada: toca esmolar la falç, tornem-hi torna-hi, la revetla de Sant Joan. El primer toc de flabiol té un quelcom de plany, una dosi mortífera de recança. Com si en comptes de pregonar el joiós «vet ací la nit més curta de l’any» amagués un vaticini no menys cert: «d’ara en endavant els dies s’acurcen».
El blat té els dies comptats com la família Singer al poblet jueu que fa partió de Rússia i Àustria-Hongria. Massa temptacions per na Mirjam, i sobretot per l’escamot de cossacs estacionats a poques passes de ca’ls Singer. Mendel tem el pitjor, i després d’una nit d’encomanar-se als estels i a la tora, pega un cop d’autoritat a la taula, per sentir-se encara un pater familias de debó.
A la segona part del Hiob Joseph Roth retrata els penediments, les agrures i adversitats: la penitència silenciosa de l’emigrat que parteix del poble sense tenir-les totes. En qüestió de setmanes, del ressol ucraïnès a la penombra de New York. Renegar de les arrels sembla fàcil quan venen mal dades. Baldament feim el cor fort. Tanmateix el dol perseverà en silenci i no ens abandona mai del tot. I l’emigrat acabarà tard o d’hora enyorant la fam, el fred i la misèria casolana, tant o més com aquells capvespres plàcids d’estiu, que pareixien no voler acabar mai.
*****
Café Singer de Cracovia
Singer porta per nom un dels locals més coneguts del barri jueu de Cracòvia. Les homònimes màquines de ripuntar enrevolten a l’estiu una de les cantonades més mandroses de Plac Nowy. Enclotat dins una cadira plegadissa t’enyores les cabrioles dels cavalls i els renills del flabiol d’aquella Ciutadella, estibada de gent, que mai conegueres. I aleshores et revé la tonada de Dvorak.
Isaac Merrit Singer, no tothom ho sap, fou el vertader inventor de la globalització. Aquest dies amb motiu del Festival de Cultura Jueva de Cracòvia, la cantonada de Plac Nowy s’omple de gent arribada dels quatre caps de món. Aquesta mena de proto electrodomèstic arribà fa un segle i mig a les primeres llars del món, i s’escampà aviat al compàs del pedalier, que les padrines gronxaven per adobar punys i colls; fer cesits i doblecs. Singer, i no Zara, esdevindria doncs el vertader artífex de la globalització.
Costa de creure que aquest adrominum de fusa massisa, avui relíquia museística (o taula de bar pel cas), s’escampés tan lluny i tan aviat, atenent el seu pes. Et mires els taulells, orfes de ripuntadores, on els culs de cervesa dibuixen un fugisser rellotge nocturn d’hores sobreposades. Molts noctàmbuls de Kazimierz esperen les clarors del Sabbath a peu d’acera invocant la màquina de ripuntar absent. La singer de ca la padrina. Tan se fa d’on venguin els vetladors, l’associació és universal. La globalització tanca el seu cercle. Un altre cul de cervessa. Singer esdevé imaginari col.lectiu global.
Les nits d’estiu són laxes al barri jueu. El mandrós pot ben bé romandre assegut aquí i esperar la sortida del sol sense massa feines ni pensaments. La dematinada, per aquestes dates, no es fa de pregar, a les quatre clareja. Escoltant, xerrant, becant a estones, observant el tràfec, el teatre nocturn de Plac Nowy, es fa de dia. Hi ha jorns, nits vull dir, que Cracòvia sembla pertànyer encara a l’Imperi Austro-Hongarès. Un miratge o una concessió a la nostàlgia ficció. I tanmateix és del tot possible enyorar allò que no vam conèixer mai. Adesiara allò contat supera en realitat a la vivència.
Hiob, Mendel, renegat dels profetes i del món, clausurat a la seva fatídica Wahlheimat novaiorquesa, voldria passar ja ‘a l’altre barri’. Quan hom menys s’ho esperava, sóna la tonada de Menuhim. Els miracles només esdevenen quan el mortal, escèptic ara, ha flastomat enrabiat a voler. En Menuhim es viu! La mirada de Mendel s’enlluerna i ells ulls es dilaten molt poc a poc deixondint anys de resignació i derrota.
L’emigrant jove, no té passat ; l’emigrant vell només té passat. El seu present de nouvingut, tanmateix no passa d’una mirada enrera. Una tonada agredolçe li balla ara l’orella. Passa sovint: un no sap destriar la música alegre de la trista.
