Haendel subtitulat en polonès

Ens diu la professora M. Czarnecka que la societat contemporània reviu les paradoxes del Barroc: misticismes i bacanals. Clausura cibernètica i opulència a les xarxes socials.

Milers de cinemes radien wordlwide òpera en directe. Títols oblidats durant dos o tres segles, tornen a ser programats. Afamats realitzadors com Lars von Trier, Michael Haneke o Woody Allen esdevenen directors d’escena a Bayreuth, Madrid o Los Ángeles. L’òpera té una connotació de preeminència social intrínseca, i en un món d’embolcalls (on els continguts passen a segon terme), això comporta sempre un ajut als nous dictats del màrqueting cultural.

La dèria actual per la música barroca i antiga també ha arribat a Cracòvia. Ja sigui música religiosa, de cambra o, com es el cas, operística. L’any 2009 es va instituir el festival Opera Rara, i amb un no res llurs organitzadors han pujat al escenari una vintena de títols força desconeguts, sobretot rareses de Haendel y Vivaldi (Admeto de Haendel o L’Oracolo in Messenia de Vivaldi, estrena mundial esdevinguda l’any 2011 a l’Auditori Karol Szymanowski).

Quasi sempre en versió de concert. Curiosament, la parafernàlia i baluerna del món barroc ha esdevingut austeritat en la seva projecció musical: instruments d’època, pocs intèrprets i ostentacions escèniques, les justes. Il Pomo d’Oro, el jove conjunt barroc dirigit pel prestigiós violinista Ricardo Minasi, ha estat el darrer convidat de l’aventura musical Opera Rara. En aquesta ocasió amb motiu de l‘òpera Tamerlano de Georg Friedrich Haendel.

Acompanyant la caravana Minassi, viatja el reputat contratenor català Xavier Sabata, cap de cartell (en sentit literal), encarnant al pastor mongol-turc Timur-i-Leng (Tamerlano en la seva versió llatinitzada). Al segle XIV Tamerlano va sotmetre al sultà Bajazet, aleshores cabdill de l’Imperi Otomà. Cinc segles després, a Londres, un compositor saxó, va posar música als versos italians sobre un personatge nascut a Pèrsia. La globalització, en diuen ara. Haendel es va empassar el llibret d’Agostini Piovene i li va costar pena compondre àries, recitatius i duets. El resultat: dues hores llargues de música, intrigues a la moda i una brega de contratenors: Tamerlano, l’ambiciós, versus Andronico, el pusil·lànime.

El Teatre Juliusz Słowacki es dels primers monuments que topa el turista en baixar del tren a Dworzec Głowny i creuar el pas soterrat a mà esquerra. La rampa pareix xuclar els turistes com una aspiradora, com si no tinguessin altre alternativa de camí. Un bell teatre d’estampa austrohongaresa, ben guarnit amb fisonomia de teatre d’òpera, tot i no ser-ho, si menys no de manera permanent. El passat 8 de gener, les llotges estretones i el seu pati de butaques, compacte i ben arrambat a l’escenari, fusta noble i domàs, s’ompliren de gom a gom, per escoltar, ves per on, una òpera de Haendel de temàtica otomana en versió de concert.

Il Pomo d’Oro, se’ns explica al programa, deu el seu nom a una macro producció operística del compositor Antonio Cesti, estrenada el 1666 en motiu de les noces del rei Leopold I amb Margalida Theresa. Per aquest esdeveniment escènic-musical -d’unes 10 hores de durada – van ser necessaris, en alguns passatges coreogràfics, prop de 300 cavalls ensinistrats. Molt més modest, Il Pomo d’Oro del segle XXI, se’n desfà prou amb una vintena d’excepcionals músics. Contradiu, de fet, les ànsies neróniques del seu nom fundacional.

Minasi, vist d’enfora, des del pati de butaques vull dir, sembla voler defugir qualsevol protagonisme. Amagat sobre la cortina de solistes vocals, el director forma part integrant de l’orquestra. Tal volta seria més adient parlar d’un concertí, que toca dret. Minasi dirigeix amb l’arc, o fent capades, quan engruna el violí amb la galta. Tota la glòria reservada, com un temps, pels intèrprets vocals: Xavier Sabata (Tamerlano), Max Emanuel Cencic (Andronico), John Marc Ainsley (Bajazet), Karina Gauvin (Asteria), Ruxandra Donose (Irene), Pavel Kudinov (Leone).  

Sabata, amb el seu look de Corbacho malcarat, fa un Tamerlano almodovarià quasi. La veu lluenta i excepcionalment expressiva. No cal veure’l, no cal tenir ulls, per captar molts detalls de les seves dots escèniques, la seva dicció és per se gesticulació i cant. Només un petit emperò. Potser per mor del ja esmentat, Sabata camina de puntes pel filferro de la sobre actuació vocal. Potser és aquesta expressivitat exagerada, aquesta vehemència barroca tan marcada en cadascun dels personatges, la que fa poc creïble el plot, des del punt de vista argumental. És clar, al Barroc, no estaven per estudis psicològics, ni miraven prim a la hora de fer despesa emocional. Andronico em sembla massa poruc; Irene un xic pàmfila.

Al contrari que els personatges, els diàlegs són de gran profunditat. D’això se’n ressent la naturalitat del recitatius conversats i la trama. Tot plegat, una mica estàtica.

Musicalment, Haendel guardà la pólvora pel darrer i tercer acte. Minasi i tots el solistes van estar majúsculs en la recta final. Premiaren així a un públic estoic i entregat. Un excepcional cor final, l’únic de tota l’òpera, posar punt i final a dues hores i mitja de conflicte: lleialtat vs. llibertat. Parella sovint malavinguda. Antagonistes, adesiara.  

[Il pomo d’Oro actuará en Madrid el próximo 9 de abril dentro de Universo Barroco del CNDM]