Ventanas de Wroclaw
Si en comptes de caminar capcot, cal·ligrafiant la vorera, aixecassim l’ullada descobriríem adesiara qualque esguard senil seguint el nostre pas, espiant el vianant.
Fina una generació acostumada a mirar la vida per la finestra i no per la pantalla. La camilla ha canviat la seva orientació. De l’hivernacle enlairat a la paret amb presa elèctrica. Minven les nines dels ulls amagades rere les randes i els visillos.
Capvespre pausat, fotosíntesi generosa, alcoholisme dominical. Alguns homes, amb la part baixa del xandall, parapetats a l’arrambador del quart pis, esperant que la nit els engegui a casa, on descansa ja la meitat del seu cos. La finestra, aquesta barra de bar amb cossiols.
S’acaba la funció, la sessió que diuen ara. La realitat mor i demana pas la virtualitat. Als patis interiors de Nad Odrze, la primavera descontrolada, fora pentinar, recorda aquells paisatges apocalíptics dels films de Tarkovski. Talment una paràlisi temporal esdevenen els capvespres a foc lent.
Enveja d’aquells vells que guaiten, desmemoriats, per la finestra la fi del món; la seva fi del món. Renegar vull d’aquesta joventut poliglota, viatjada, que tot ho delega a l’infal·libilitat del seu android. Respostes que, tant bon punt s’empren, s’obliden. On, off; on, off… Tancar i obrir finestres sense to ni so.
Contemplar el temps i no competir-lo. Formatejar l’excel permanent que ha esdevingut el nostre cervell. Els jubilats del futur, jubilats és un eufemisme, és clar, patiran de síndrome d’abstinència. El dia que acabem amb ells, no haurem de menester més finestres. Seran ignorats per tothom. Serem arreu i enlloc.
Si per un casual encara en queden – aixelles flàccides i mariol·lo imperi, amb finestres-, contemplaré la temporada dels escotes des de les altures. Divina visió zenital. Escote, finestra al cor; diana dels ulls.
Sóc vell de naixement. Quan ho sigui de facto esper que hi hagi qualcú, quelcom per mirar a la carrera. Qualcú que delati el meu voyeurisme oportunista.
***
Obriu, obriu finestres… No atureu fins que la pantalla desaparegui o es ‘pengi’, literalment. El món agenollat als vostres dits. Pessigau-lo amb aquests pessics tan curosos que feis al mòbil, com si volguéssiu engrunar un mugró microscopi, o un píxel.
Sempre m’ha agradat parar tota la mà, eixamplar-la, abastar el pit sencer. Les mans dels homes antics són diferents, d’apòstol en deien. Aviat homes i dones tendrem la mateixa palpa, la mateixa mà, a-ma-nerada per la blackberry i els clicks de màxima precisió.
El món digital pertany a l’ungla. El món tàctil aviat serà tactilar. Començ a enyorar l’imprecís i bàrbar atlas de la mà, que no ha aprés a comptar amb els dits i, en comptes de deu, només coneix el singular. El meu és el món de la finestra, en singular.
Bella eufonia de la meva parla materna. La finestra de ‘A la Ciutat de Nàpols’ vull oberta, com ho eren totes les finestres medievals. Sense vidres ni reflexes. No vull viure a 22ºC graus permanentment. No vull barallar-me per unes dècimes de febre a l’aire climatitzat. No m’agrada la claror falsa i neònica del laboratori.
Visionaris del futur, enfonyau-vos pel forat USB tota la vostra cuita de gigues i teres.
Clickau, clickau. Obriu pestanyes sense esma. Respirau a cop de click, encorbatats de sabates wambes. El vostre polze actual viu afincat a la barra tabuladora, a l’enter. Entrau, entrau dins la finestra de finestres. Successió fugada de naips. Trencau-li la cara amb mil bocins, al vostre monitor.
Fina la fi-nestra. Tot el que sabem fer avui amb ella és parcel·lar-la fins a l’infinit.
Deixau-ne una, només una, empesa, no tancada. Tant se fa si no passa ningú pel carrer. Ventilaré la cambra. Hi deixaré l’espardenya com a penyora. Les ditades dactilars del guant blanc dels reis mags, a canvi. Passau el biuló. No la tanqueu del tot, emperò. Que corri l’aire.